Donem-li una oportunitat de debò, a la formació

Durant dos anys els focus de les reformes relacionades amb el mercat de treball han estat dirigits a mesures orientades a afavorir i abaratir l'acomiadament, a incentivar la desregulació de la relació laboral o reduir la cobertura de la negociació col·lectiva.

Incomprensiblement s'està passant per alt la necessitat i la importància d'encarar un canvi radical en els sistemes formatius del nostre país. Totes les anàlisis rigoroses posen de manifest que el procés de recuperació de l'ocupació serà lent i durarà alguns anys. Per tres grans blocs de raons.

Malgrat la duresa de la destrucció d'ocupació dels darrers anys, continuem sent el país de la UE que més ocupació neta ha creat des de 1996. L'ocupació destruïda correspon en el 55% a la construcció i en un 60% a persones amb qualificacions baixes, cosa que la fa molt difícilment recuperable en els mateixos sectors i condicions. Aquests buits deixats pels sectors que més ocupació van crear durant la dècada màgica no poden ser omplerts fàcilment per altres sectors econòmics.

En l'àmbit privat, per l'escassa capacitat de creixement de les empreses i el seu nivell d'endeutament, així com la caiguda del consum intern. I en el sector públic, per la feblesa fiscal de les administracions públiques. A tot això cal afegir-hi la paràlisi del sector financer en la seva funció bàsica de facilitar finançament a l'economia. Però que no calgui esperar una reducció ràpida del nivell d'atur no significa –ben al contrari– que en els propers anys no es creïn un nombre important de nous llocs de treball. Cal tenir present que en la propera dècada es produirà amb més intensitat de l'habitual un procés de substitució de treballadors per raons d'edat, especialment en alguns àmbits del sector públic. I també que la crisi està generant un lent però constant procés de substitució d'activitats productives, cap a sectors diferents dels que varen homogeneïtzar la dècada màgica.

És previsible, doncs, que assistim a un procés significatiu de creació de llocs de treball que, malgrat no comportar una reducció ràpida del nivell d'atur, no es pot ni de bon tros menysprear. Aquesta demanda de nous treballadors que faran les empreses necessitarà que les persones estiguin formades i ho estiguin en feines, sectors i sobretot competències i habilitats diferents dels que disposaven fins ara. A hores d'ara no seria alarmista pensar que, quan aquestes empreses demandin nous treballadors, es trobin que no hi ha prou persones amb la formació necessària per ocupar aquests llocs de treball. Ningú pot exigir a ningú el miracle de la ràpida reactivació i creació d'ocupació, però tots ens hauríem d'exigir a tots nosaltres no desaprofitar aquests anys de crisi per millorar els nostres sistemes formatius.

La dècada màgica, lluny de servir per millorar les opcions i estructures formatives del país, va contribuir a agreujar-les. Una bona part de l'augment de l'anomenat fracàs escolar i de l'abandonament prematur de l'educació postobligatòria té a veure amb els perversos incentius que enviaven les empreses als treballadors, especialment als joves. S'ha estat retribuint molt més, en termes comparatius, la disponibilitat plena dels treballadors per acceptar qualsevol condició de treball que la formació.

El resultat dels perversos incentius que el nostre model productiu envia als joves és que avui encara tenim una horrorosa estructura formativa de la població activa, que dificulta i molt, en una relació de causa i efecte simultània, promoure el desitjat canvi de model productiu.

Mentre que a la mitjana de països de la UE només el 15% dels actius no tenen formació o tenen només la secundària obligatòria, a Espanya aquest percentatge s'eleva al 40%. I en paral·lel, mentre que a la UE el 50% tenen estudis de grau mitjà, especialment professionals, a Espanya aquest nivell només l'assoleix el 24% de la població activa. Si en els propers cinc anys no som capaços de capgirar aquesta realitat ens podem trobar que, quan comenci la recuperació, no es disposi de persones formades per als llocs de treball reclamats i simultàniament se suportin elevades taxes d'atur.

Aprofitar aquests anys és una obligació de tothom, dels poders públics, però també de les empreses i de les organitzacions socials representatives. I l'epicentre d'aquestes reformes que afecten també el sistema educatiu és com aconseguir que el 30% de joves que no acaben l'ensenyament obligatori puguin transitar cap a l'ensenyament professional –en totes les seves varietats i moltes més que hem de posar en marxa- i després o simultàniament a l'empresa. Aquesta és avui la nostra gran oportunitat.