DE MEMÒRIA
Les farineres catalanes
Els molins de blat amb roda hidràulica formen part del moll de l'os de la societat catalana històrica. Formen part del patrimoni històric català. Quan s'han comptabilitzat, les xifres oscil·len, segons els autors, entre 300 i 500 molins en tot el territori del Principat. De fet, d'alguns molins, només n'hi ha un registre escrit; d'altres, unes runes arqueològiques, i altres, en canvi, han esdevingut fàbriques, petites centrals elèctriques, habitatges permanents, hotels, restaurants o museus.
En conjunt, però, la seva capacitat de producció era, a la Catalunya moderna, del XV al XVIII, molt ajustada –o insuficient- per a les necessitats del Principat. Així, un dels eixos de l'economia catalana ha estat la necessitat d'importar blat. Per mar i, sovint, de lluny. El blat, aliment bàsic, venia de Sicília, del Llenguadoc, de Nàpols. De fet, l'escassetat de blat fou una de les limitacions del creixement de la societat catalana medieval i moderna. I un dels esperons que van moure la formació de l'Imperi Català.
Fins a les revolucions del XIX, però, l'interès per millorar tècnicament la producció de farina fou baix. Una explicació podia venir del fet que l'aigua que podia fer moure els molins era considerada una possessió reial, nobiliària o eclesiàstica. I aquest fet assegurava el proveïment de farina de les elits d'aquests sectors. Els moliners tenien menys drets econòmics que els masovers, i els molins eren menys potents que les masies. El seu efecte de difusió seria, doncs, menor.
A partir de 1835, la política de desamortitzacions va significar posar a la venda, en subhasta, els molins. Els compradors esdevindran, sovint, empresaris, que tindran, o no, sort. Alguns d'ells descobriran els nous molins de cilindres amb màquina de vapor i, aviat, amb turbina elèctrica. La revolució tecnològica coneguda com a sistema austrohongarès de mòlta gradual, que s'inicia a Budapest el 1842, capgirarà els mecanismes de producció de farina. Fou el pas dels vells molins a les modernes farineres, també dites, a Menorca, “molins de farines de foc”. Bona part de la maquinària i de les canonades de les noves farineres eren de fustes de qualitat, de teixits de jute resistents, i les corretges de les politges, de cuir. L'ús de la força de la gravetat implicaria construccions verticals de diversos pisos. La farinera de Marratxí, amb set pisos, projectada per l'arquitecte Eusebi Estada, construïda a partir de 1880, seria, durant molts anys, l'edifici més alt de Mallorca.
A la Catalunya industrial, les farineres tenen un cert protagonisme. Tant si són d'un empresari privat, com, a Girona, la farinera Montserrat de Josep Ensesa (l'home de s'Agaró), com si són d'una cooperativa, com la farinera del Sindicat Agrícola de Cervera. En alguns llocs, tenen un gran protagonisme, car produeixen més farina, de millors qualitats, que permeten fabricar diversos tipus de pa, pastes de sopa, galetes, pastisseria.
D'altra banda, molts projectes per construir les noves farineres foren encarregats a arquitectes i enginyers del modernisme tan rellevants com Rafael Masó, Cèsar Martinell o Enric Sagnier. Els resultats foren modèlics: les farineres són grans peces del patrimoni arquitectònic (i industrial) català.
Si fins a la construcció de les farineres la societat catalana era deficitària en farina, a partir del funcionament d'aquestes revolucionàries instal·lacions les empreses van començar a produir tanta farina que fou possible exportar-la. Les farineres farien possible passar de la condició d'importadors de blat al nou estatus d'exportadors de farines.
De fet, les farineres han estat l'anella decisiva d'una cadena de processos que ha permès que, en diferents instants del segle XX, els catalans hagin anat generant innovacions en el sector farina-pa-pastisseria. Fins al punt que aquest sector ha estat un dels protagonistes de la revolució agroalimentària del segle. Una revolució que ha permès, entre altres coses, alimentar la població del Principat, que, tot i la baixa natalitat de les societats avançades, ha crescut molt: de 2,2 milions d'habitants el 1900 a 7,5 milions el 2010.
Ecomuseu Farinera
El 1905, la instal·lació d'una turbina Planas i Flaquer al molí fariner situat al rec de Castelló d'Empúries fou l'inici de la transformació del molí en farinera, seguint el sistema austrohongarès. Molt ben conservada, però en desús a causa d'un nou gir tecnològic en la mòlta de cereals, la fàbrica de farina de Castelló esdevingué, el 1997, l'Ecomuseu de la Farinera de Castelló d'Empúries. Després, s'integraria a la xarxa museística del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica, amb seu central a Terrassa.
