La paradoxa del model BCN

Pro­ce­dent de Nova York, on vivia, Peter Mar­cuse, l'arqui­tecte ger­mano-nord-ame­ricà fill del filòsof Her­bert Mar­cuse, en una entre­vista de juliol de 2004 de Lluís Ami­guet, va expli­car, amb molta clare­dat, els aspec­tes bàsics del model Bar­ce­lona que es va posar en marxa el 1979. Un model (cal dir-ho d'entrada) que ha estat, també, el de mol­tes altres ciu­tats cata­la­nes: Saba­dell-Ter­rassa, Lleida, Girona, l'Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat-Cor­nellà, Santa Coloma, Vic, Gra­no­llers, etc. Segons Mar­cuse, “aquesta ciu­tat (Bar­ce­lona, i les altres, podríem afe­gir) és fruit del vigor i de la influència de la seva soci­e­tat civil, una soci­e­tat que va llui­tar per ella durant el fran­quisme. Els ciu­ta­dans van mar­car la pauta als poders públics: el parc, l'escola, la platja... La par­ti­ci­pació veïnal, sin­di­cal i política va acon­se­guir millo­rar Bar­ce­lona (i altres ciu­tats cata­la­nes, afe­gim) fins a con­ver­tir-la en un model mun­dial”.

Peter Mar­cuse no par­lava, però, dels polítics i tècnics d'alt nivell qua­li­ta­tiu (engi­nyers, arqui­tec­tes, eco­no­mis­tes, ense­nyants, peri­o­dis­tes, dibui­xants, topògrafs, etc.) que van donar for­mes con­cre­tes i visi­bles a aquesta par­ti­ci­pació ciu­ta­dana. De fet, molts d'ells pro­ce­dien, jus­ta­ment, dels movi­ments d'opo­sició, i molts havien acon­se­guit una bona for­mació a la uni­ver­si­tat (que s'estava reno­vant d'ençà 1962) i, també, a uni­ver­si­tats estran­ge­res.

Mar­cuse tam­poc par­lava dels vells/nous empre­ne­dors pri­vats, públics i col·lec­tius que serien clau per fabri­car parcs amb bancs i bro­lla­dors, esco­les amb patis i cuina, plat­ges amb dut­xes, car­rers amb guals i senyals, estanys amb aigües netes, fonts amb aigua pota­ble, mer­cats nous o reno­vats, bibli­o­te­ques amb lli­bres i ordi­na­dors, auto­bu­sos amb aire con­di­ci­o­nat, metros segurs i ràpids, esta­ci­ons amb esca­les mecàniques, etc.

El 2004, però, Mar­cuse expli­ca­ria molt bé les con­seqüències d'aquest èxit mun­dial: “La para­doxa és que la ciu­tat, millo­rada, pre­ci­sa­ment, per la lluita dels tre­ba­lla­dors, els joves i els immi­grants es torna tan atrac­tiva per als rics que acaba expul­sant els tre­ba­lla­dors, els joves i els immi­grants”.

La para­doxa de 2004 ha anat fent-se més evi­dent. Sobre­tot, a par­tir de la crisi ini­ci­ada el 2008, que alguns han defi­nit com a “revolta dels rics”.

De tota manera, el model Bar­ce­lona ha seguit fun­ci­o­nant i, en alguns aspec­tes, ha millo­rat. Tres exem­ples.

1. Les ambi­ci­o­ses àrees de nova cen­tra­li­tat que es posen en marxa el 1986-87 amb l'objec­tiu de dina­mit­zar econòmica­ment els 10 dis­tric­tes de la ciu­tat, han anat avançant i con­so­li­dant-se: han acon­se­guit que l'espai de plaça de Cata­lu­nya ja no fos el cen­tre de la ciu­tat. La idea de Bohi­gas de “rege­ne­rar el cen­tre i dig­ni­fi­car la perifèria” ha fun­ci­o­nat. Encara que, de fet, la Bar­ce­lona, o la Girona, d'abans de 1979 no havien aban­do­nat el seu cen­tre, i que la perifèria, sovint, havia acon­se­guit no ser mar­gi­nal. Mai, però, un hotel s'havia dit La Maqui­nista.

2. El dis­tricte 22@, que inclou 115 illes i va ser apro­vat el 2000, ha permès espon­jar un tei­xit urbà obso­let i, alhora, aug­men­tar la den­si­tat indus­trial de Bar­ce­lona, i ampliar les àrees hote­le­res de la ciu­tat. Les 115 illes dibui­xa­des per Ilde­fons Cerdà han refet la seva tra­jectòria vital, tot i els esga­rips d'alguns dels que, curi­o­sa­ment, no hi viuen.

3. El Pla de Bibli­o­te­ques de Bar­ce­lona de 1998 (i altres plans sem­blants a mol­tes ciu­tats cata­la­nes). Les bibli­o­te­ques públi­ques, que tenien al dar­rere una llarga tra­dició, han esde­vin­gut un gran fac­tor d'inte­gració/dina­mit­zació. La idea de fons és la mateixa del model Bar­ce­lona. Així: “Vostè té la casa (si en té) com vul­gui, o com pugui. Però, jo (Ajun­ta­ment) li poso flors al car­rer, sorra a la platja, ascen­sors al metro, i dia­ris, lli­bres i CD a la bibli­o­teca de davant de casa seva”.