La serenitat marítima de Raimon

Rai­mon va pro­ta­go­nit­zar el novem­bre del 1993 setze reci­tals a L'Espai, de Bar­ce­lona, en què va recu­pe­rar mol­tes cançons que no incloïa gene­ral­ment en les seves actu­a­ci­ons d'aque­lla època. El títol de la tanda, Rai­mon. Més a prop, donava a enten­dre el desig del can­tant d'ofe­rir en aquell moment un tipus de con­cert en una sala petita en què la distància entre ell i el públic fos la mínima pos­si­ble, per gua­nyar en capa­ci­tat de comu­ni­cació. Pocs dies abans d'ini­ciar aquell seguit de reci­tals, va voler pre­es­tre­nar Rai­mon. Més a prop en una sala d'unes dimen­si­ons rela­ti­va­ment sem­blants a les de L'Espai i va triar el Tea­tre-Audi­tori Muni­ci­pal de Sant Feliu de Guíxols com a esce­nari per a la prova, que va tenir lloc el 30 d'octu­bre del 1993. L'experiència va ser molt agra­da­ble tant per a ell com per al públic, ja que les carac­terísti­ques de la sala eren idònies per poder assa­bo­rir al màxim aquell espec­ta­cle.

Gai­rebé divuit anys després, Rai­mon va tor­nar dijous a Sant Feliu de Guíxols per actuar a l'aire lliure a l'Espai Port en el marc del Fes­ti­val de la Porta Fer­rada. Tot i que pre­fe­reix els tea­tres i els audi­to­ris, Rai­mon accepta últi­ma­ment a con­tra­cor can­tar a l'estiu en espais oberts amb un bon so, cons­ci­ent que en aquesta època de l'any els fes­ti­vals gai­rebé només pro­gra­men con­certs en aquesta mena de llocs.

Tot ple­gat podia fer pen­sar que ni Rai­mon ni el públic se sen­ti­rien prou còmodes a l'Espai Port. Para­do­xal­ment, però, es va crear un clima de sobri­e­tat molt favo­ra­ble que va per­me­tre al can­tant con­nec­tar amb l'audiència amb una remar­ca­ble sin­to­nia d'acti­tuds. El públic no va sen­tir la neces­si­tat de rebre l'artista amb una inten­si­tat d'aplau­di­ments tan gran com pot­ser li hau­ria brin­dat en un recinte tan­cat i, en canvi, sor­pre­nent­ment, almenys en el tram ini­cial de la vet­llada, es va con­cen­trar molt més a escol­tar-lo en un silenci abso­lut que evi­den­ci­ava un grau de comunió molt alt sense que per força s'hagués de reflec­tir en el que podríem ano­me­nar un audímetre d'aplau­di­ments.

Amb un volum de so no gaire alt, Rai­mon va anar des­gra­nant una col·lecció de deli­ca­de­ses amb un plan­te­ja­ment pre­do­mi­nant­ment inti­mista, com exi­geix la major part de les cançons del disc que pre­sen­tava, Rellotge d'emo­ci­ons, un mosaic d'evo­ca­ci­ons de vida vis­cuda que no tor­narà, carac­te­rit­zat en gene­ral per un to més líric que èpic. Hi va haver moments d'una emoció enorme, com quan va bro­dar Men­tre s'acosta la nit d'una manera com­mo­ve­dora o quan va revi­sar amb una con­cen­tració espe­cial Só qui só, L'única segu­re­tat i Veles e vents.

A diferència del que havia succeït en l'estrena del disc a Bar­ce­lona, Rai­mon no va can­tar pri­mer les com­po­si­ci­ons de Rellotge d'emo­ci­ons i després una tria del seu reper­tori antològic, sinó que va anar com­bi­nant els temes nous amb els més antics.

Tan cert és que el públic es va esti­mar més aco­llir el mate­rial nou amb un silenci pro­fund i còmplice com cert és que quan van arri­bar les peces més cone­gu­des no va poder evi­tar inter­rom­pre-les amb aplau­di­ments i crits d'entu­si­asme.

Més enllà de les pun­tes de com­bat polític, el reci­tal, però, va tenir un gust de sere­ni­tat marítima. Poques vega­des Rai­mon ha can­tat com dijous en un esce­nari tan a prop del mar un reper­tori amb una presència tan potent del mar.