“Guanyi qui guanyi les eleccions farà allò que dictin els mercats”

“Quan era petit i ficava el cap per un forat, els meus pares em deien que tot el que entra es pot treure.” Amb aquest record infantil Arcadi Oliveres deixa clar que de mecanismes per revertir la situació n'hi ha, però dubta de la voluntat o de la llibertat dels poders polítics per aplicar-los. El president de Justícia i Pau torna a assenyalar les vinculacions entre els lobbies econòmics i els governs com el gran fre a les reformes: “Fa mig any el rotatiu francès Le Monde va dedicar un article a explicar la biografia de set dels secretaris i subsecretaris del Tresor nord-americà durant les darreres presidències: tots en algun moment de les seves vides havien estat alts directius de la banca Goldman Sachs.”

Sobre això, Tugores creu que la xarxa d'interessos creada és molt poderosa. El professor de la UB esgrimeix les revelacions de l'antic cap de recerca de l'FMI, Simon Johnson, en el famós article “The quiet coup” (El cop d'estat sigil·lós). “Una persona gens sospitosa de radicalisme antisistema explicava com els grups financers més poderosos -Goldman Sachs i voltants- havien aconseguit un entramat de relacions amb les cúpules del poder polític tant de dretes com d'esquerres als Estats Units i a Europa que bloquejava qualsevol modest intent de traslladar al pla internacional les mateixes regulacions que es donaven per acceptades i assumides en l'àmbit nacional a totes les economies avançades.”

Per a Tugores, l'equació per revertir la situació és molt clara: “Si les relacions productives, financeres, comercials s'han globalitzat, les regulacions necessàries per posar una mica d'ordre i per garantir l'estabilitat també s'han de transnacionalitzar”, assegura.

No obstant això, els intents que hi ha hagut d'implementar una fiscalitat internacional, com ara l'anomenada taxa Tobin sobre la transacció de capital entre països, han fracassat. “La mesura topa amb un front d'interessos creats que fa sospitar, per a qui encara no ho sospitava, que la globalització no és només una forma de guanyar productivitat o eficiència, sinó també d'eludir aquelles regulacions nacionals que s'havien convertit en molestes per a determinats interessos poderosos”, hi afegeix el professor de teoria econòmica de la UB.

Tugores parla de la “porta giratòria”, una metàfora que explica la facilitat amb què un professional va de Wall Street al departament del Tresor i a l'FMI, i que fins i tot és un mèrit per continuar ascendint. “És el que George Stigler anomena la «teoria de la captura», que al final són els regulats qui acaben capturats pels reguladors.” En aquest sentit, Oliveres critica durament que Rodrigo Rato presideixi una entitat financera després d'haver estat ministre d'Economia i director de l'FMI.

Joan Tugores i Arcadi Oliveres pensen que la situació actual de domini dels mercats és la suma de diversos factors interrelacionats, entre els quals hi ha la globalització, les desregulacions, la claudicació dels governs i les noves tecnologies.

Tugores comenta: “Abans de la crisi els lobbies vinculats als mercats sobretot financers però també empresarials van aconseguir unes importants desregulacions, sota l'excusa que els cicles econòmics estaven dominats i que les noves tecnologies posaven en marxa un nou escenari que ja no necessitava aquella cautela del passat.”

Això tenia lloc en un moment en què el fenomen de la globalització donava un poder transversal a les empreses, això és “poder per ubicar la seva seu productiva o la seva activitat allà on vulguin i triar la jurisdicció on paguen impostos, la normativa laboral i la mediambiental més favorables”. En aquest context, les regulacions estatals s'afebleixen, assenyala Tugores.

Per a Arcadi Oliveres, el màxim beneficiat d'aquesta gran llibertat de moviments és el capital: “Pots comprar a Londres, pots vendre a Nova York i tornar a comprar a Tòquio..., pots fer el que sigui, mentre que les autoritats polítiques no s'han atrevit, no sé si per falta de poder o de possibilitats, a frenar aquesta situació.” I si tot això és possible és gràcies a internet i les noves tecnologies, que han estat eines que han afavorit les conductes més especulatives. “Abans calia anar a la borsa per operar -recorda el professor de la UAB- i ara, amb un ordinador des de casa, accedeixes immediatament no ja a la borsa de Barcelona, sinó a qualsevol altra del món. Els mercats financers han pres molta força, perquè els instruments d'especulació també els ho han facilitat”, aclareix Oliveres.

En aquest context, arribem a la crisi. La despesa pública es converteix en una eina de lluita contra la recessió, però el preu ha estat massa alt: “Els mercats s'han trobat que el seu antagonista, que són els governs, havia de rescatar la gent que quedava a l'atur, les empreses amb dificultats i les entitats financeres endeutades. Així el marge de maniobra dels governs s'ha exhaurit, en gran mesura, havent de fer front a compromisos, fins i tot d'aquells derivats de les destrosses que havien provocat les imprudències dels mercats”, apunta. De totes maneres, la capacitat de plantar cara de la Xina o Alemanya, amb uns comptes amb superàvit, no és la mateixa que la dels països que necessiten l'estalvi exterior com és ara Espanya.

Tugores pensa que el gran condicionant és la voluntat política i el fet que calgui una massa crítica de països per tirar-la endavant. El professor de la UB recorda que James Tobin la va concebre com un mecanisme que havia de contribuir a l'estabilitat del sistema financer internacional: “Valoro la taxa com un instrument amortidor de l'efecte coctelera -moviments especulatius- que d'una manera tan brusca hem viscut els darrers temps.” Tugores també pensa en el valor pedagògic, en el sentit que pot ajudar a anar pensant en unes regulacions internacionals. Oliveres no resta importància al factor recaptador: “No tant pels diners que es recaptin, sinó per la generació d'una fiscalitat internacional.”

Oliveres pensa que les aparicions de Merkel i Sarkozy com a únics actors europeus durant la crisi de Grècia no ajuda a reforçar la idea que vivim en una democràcia. “Quants països hi ha a la UE? Em penso que n'hi ha 27, oi?” Per la seva banda, Tugores posa l'èmfasi en la pèrdua de sobirania que suposa estar a expenses dels creditors. Recorda que fa 14 anys el sud-est asiàtic va patir una greu crisi i va aprendre a no dependre del capital de fora, i avui dia són els majors creditors del planeta.

Pensant en les properes eleccions a Espanya, Tugores manté: “Guanyi qui guanyi farà amb petits matisos el que dictin els mercats o aquesta ortodòxia que intenta legitimar-los: això és un empobriment de la democràcia.”

“La resposta d'aquells que defensen l'actuació del mercats diria que són els estalviadors del món que confien els seus diners a un fons de pensions, a un fons d'inversió per obtenir uns bons resultats -comenta Tugores–. Però aquesta és la coartada i és menys de la meitat de la veritat. En la pràctica, com que els petits estalviadors no tenen les eines suficients per prendre decisions, confien els seus estalvis a una superestructura d'entitats financeres que en teoria responen als interessos dels petits inversors però que en la pràctica han generat en les darreres dècades sobretot una dinàmica d'interessos propis que se superposa als interessos d'aquests petits estalviadors.” Aquestes dinàmiques són les que l'opinió pública identifica com a “mercats”, en un to pejoratiu. El professor de la UB opina que si bé “cal defugir la interpretació demagògica de creure que el mercat són persones intrínsecament perverses que vénen d'un altre món, també cal evitar l'explicació bonista que són els petits estalviadors preocupats pels seus estalvis”.

La prova més evident que això és així és que aquesta crisi originada per aquesta cúpula d'inversors ha envestit o amenaça els estalvis de molts petits estalviadors, segons assenyalen els dos economistes.

Oliveres tampoc no comparteix les teories sobre les bondats intrínseques del mercats: “El mercat s'ha emportat la fama de ser el millor administrador dels recursos, però el mercat aquest, perfecte, jo només l'he vist en els llibres d'economia, perquè fora dels llibres no es troba mai.” Oliveras recorda que Milton Friedman, un dels pares espirituals del neoliberalisme que predicava la no-intervenció dels governs en l'economia, aconseguia quadrar els números de la seva escola de negocis gràcies a les subvencions. “Hi ha hagut incoherència en tota la divinització del mercat”, diu.