Els stops a l'angoixa

The great transformation, el llibre de Karl Polanyi, l'economista i antropòleg austríac d'origen hongarès establert als Estats Units, té un èxit creixent: es reedita (la primera edició és de Boston, 1944), es tradueix, i el seu text íntegre és penjat a la xarxa digital i es pot llegir gratuïtament a internet.

El seu èxit és degut al fet que Polanyi explica molt bé, i basant-se en la història anglesa, que els mercats nacionals, que regirien tots els camps de l'activitat humana, foren, en els seus inicis, una creació política d'un tipus d'estat nou: l'estat liberal. I que aquesta primera ‘economia de mercat' va provocar, a més de creixement econòmic, estralls –i angoixa- en la vida de les persones.

A la segona i tercera dècades del segle XX, però, Polanyi descobreix, fins i tot com a experiència seva, i d'Ilona Duczynska, la seva companya, com l'angoixa ha entrat en el cor, i en la ment, d'amplis sectors de la població europea. Aquesta angoixa, amb múltiples expressions individuals i col·lectives, tenia, segons Polanyi unes causes: el fet que totes les activitats humanes havien esdevingut activitats de mercat. Fins i tot aquelles en les quals la lògica de mercat sembla més inaplicable: el treball i el sòl. El treball pot ésser duríssim, quasi esclau, o creatiu, fantàstic. Però no és una mercaderia com les altres. Amb el sòl (urbà o rural) passa el mateix: els carrers, les places, les platges, els boscos no són mercaderies que es puguin comprar i vendre com es fa amb unes sabates, o amb una ampolla de vi.

Segons Polanyi, la hipermercantilització de totes les activitats de la gent (amb la destrucció de tots els lligams no monetaris) estava generant, als anys 1920-30, unes situacions en les quals l'angoixa esdevé protagonista. I les angoixes produeixen efectes terribles: situen els que les tenen com a compradors compulsius de seguretat, autoritat, dictadura. Els bons resultats electorals -i la seducció- dels feixismes europeus dels anys 1930, foren, explica Polanyi, sortides (errònies) de la situació angoixosa en què vivia molta gent.

Si apliquem l'esquema analític de Polanyi a la vida catalana dels anys 1920-30 descobrirem que sí que hi ha una hipermercantilització de totes les relacions socials. Ara, també sabem que, aquí, foren ben minsos els resultats electorals –i la seducció intel·lectual- del feixisme.

La pregunta és: hi ha causes econòmiques que ho expliquin? Si n'hi ha és perquè la hipermercantilització de la vida social catalana no era tan forta. Si no era tan forta, és perquè la competència salvatge no dominava completament l'economia, perquè hi havia altres mecanismes econòmics més cooperatius funcionant, que aconseguirien frenar, compensar i reequilibrar el conjunt.

Quins serien aquests mecanismes? 1. Per ordenar i controlar el mercat del sòl urbà –sovint, especulatiu i destructor de la vida de barri de les ciutats, a la Catalunya dels anys 1920-30 hi havia planejament urbà, eixamples Cerdà i colònies industrials. (Vegeu “1.200 ‘mansanes' i 30 eixamples”, L'Econòmic, 21-28/5/2011, i “Les colònies tèxtils”, L'Econòmic, 22/2/2011).

2. Al mercat de treball, hi hauria: a) regulació de la jornada (vegeu “El temps de treball”, L'Econòmic, 29/10/2011), b) acords tàcits (vegeu “Pactes abans dels pactes”, L'Econòmic, 19/3/2011), c) al camp, els cellers cooperatius (vegeu “Les catedrals del vi”, L'Econòmic, 29/1/2011), d) alguns clústers que estaven funcionant molt bé (per exemple, vegeu “El districte industrial de l'automòbil”, L'Econòmic, 5/2/2011).

La creació d'un mercat del diner “totalitari” en la nova economia de mercat no va generar exclusions i marginacions massives gràcies a la creació de caixes d'estalvis, que tindrien un fort arrelament i una gran eficiència (vegeu “Les caixes d'estalvis catalanes”, L'Econòmic, 22/10/2011).

Així, no tots els capitalismes portarien a la barbàrie denunciada per Polanyi. Car, aquí, els 3 no-mercats (sòl, treball, diner) no funcionaven de forma totalment salvatge. Vuitanta anys després, torna l'angoixa? Els “mercats” poden intentar actuar sense límits? O són els governs dels estats (sense moneda, sense banc central, sense mercat captiu interior) els que han perdut el seny?