Focus

Pimes a punt de llançar la tovallola

L'extensió de la crisi econòmica ha portat al límit de la resistència aquelles pimes que havien optat per l'estratègia d'aguantar. Moltes empreses gasten els darrers cartutxos abans de rendir-se

A Pimec es lamenten que es prefereix morir sol que sobreviure en companyia
Hi ha empreses que han fet els deures, però la descapitalització les està arrossegant
Les firmes de direcció interina recorden que també hi ha empreses que se'n surten
El finançament s'obté amb projectes creïbles, tant si és nou producte com si és nou mercat
Sento que estic en arenes movedisses perquè a vegades no hi veig la sortida
Hi ha veritables gangues empresarials, pimes a preus irrisoris per a firmes de fora

“Ens hem mar­cat el 30 de juny per deci­dir si tan­quem defi­ni­ti­va­ment”, explica amb to d'impotència Núria Cortés, direc­tora gene­ral i pro­pietària de la firma Aire Indus­trial, un ser­vei tècnic per a com­pres­sors indus­tri­als d'alta gamma, amb una quin­zena de tre­ba­lla­dors molt qua­li­fi­cats. No és un pro­blema de manca d'acti­vi­tat; de fet, la demanda dels seus ser­veis ha expe­ri­men­tat un rebrot en els dar­rers mesos, però no la poden satis­fer perquè des del 2008 estan en una espi­ral de pro­ble­mes finan­cers de la qual no poden sor­tir i que a poc a poc està con­su­mint l'empresa i la capa­ci­tat de resistència de la direcció.

Pri­mer va ser el pare de Núria Cortés, fun­da­dor l'any 1983 d'aquesta firma de Polinyà (Vallès Occi­den­tal), qui asset­jat pels pro­ble­mes va pren­dre la decisió d'abai­xar la per­si­ana. Final­ment la seva filla el va convèncer perquè li tras­passés el negoci per inten­tar-ho amb el suport de la firma de direcció interina (inter­nim mana­ge­ment) Uni­em­pro.

Joa­quim Sori­ano, soci direc­tor d'aquesta empresa, explica que quan van ater­rar es van tro­bar un negoci amb grans for­ta­le­ses: entre altres, una car­tera de cli­ents molt potent i molt diver­si­fi­cada -Rep­sol, Bor­ges, Pas­qual, Nestlé o la cen­tral nuclear d'Ascó-, però les pòlis­ses de crèdit de mig milió d'euros havien estat can­cel·lades pels bancs el 2008, pre­ci­sa­ment l'any que l'empresa va tenir un rècord de fac­tu­ració: uns dos mili­ons d'euros.

Aquí van començar tots els pro­ble­mes d'Aire Indus­trial i el com­pli­cat peri­ple per asse­gu­rar la super­vivència -amb rees­truc­tu­ració de plan­ti­lla i cai­guda de la fac­tu­ració pel mig- i que in extre­mis està sig­ni­fi­cant la venda de tot el patri­moni de l'empresa “a un preu agres­siu” per injec­tar liqui­di­tat, diu Sori­ano.

Cortés encara con­fia que abans que es com­pleixi el ter­mini que s'han mar­cat puguin veure la llum al final del túnel: “Tinc la sen­sació d'estar enmig d'are­nes move­dis­ses, hi ha moments que els pro­ble­mes apres­sen i no hi veus la sor­tida”, es des­es­pera.

UNA ESPI­RAL.

Aquesta lluita titànica per la super­vivència ja fa més de qua­tre anys que dura per mol­tes empre­ses cata­la­nes que no aixe­quen el cap amb el finançament, que no veuen millo­rar les ven­des o que sim­ple­ment s'han vist enxam­pa­des en la cadena de la moro­si­tat sense poder sor­tir-ne. El pro­blema és que la capa­ci­tat d'aguant per a mol­tes d'elles ja no dóna més de si i estem començant a assis­tir a una punta de tan­ca­ments pro­ta­go­nit­zada per aque­lles empre­ses que han esgo­tat tots els seus car­tut­xos.

L'any pas­sat, 1.198 empre­ses van pre­sen­tar con­curs de cre­di­tors a Cata­lu­nya, un 10% més que el 2010, i la tendència va anar aug­men­tant tri­mes­tre rere tri­mes­tre. Així, i segons el Baremo con­cur­sal de Pri­ceWa­ter­house Coo­pers, el quart tri­mes­tre del 2011 va regis­trar la major acti­vi­tat con­cur­sal des de l'inici de la crisi i el temor és que aquest començament d'any sigui espe­ci­al­ment viru­lent (cal pen­sar que estadísti­ca­ment un con­curs de cre­di­tors sig­ni­fica en un 80% dels casos el tan­ca­ment).

La crisi finan­cera que va començar a mig 2007 i l'econòmica, mesos després, s'allarga més del que s'havia pre­vist i no hi ha indi­cis de millora a la vista, més aviat al con­trari. “Les empre­ses es pre­pa­ra­ven per a un llarg hivern de dos o tres anys, però l'esce­nari en què estem no figu­rava ni en el pit­jor dels mal­sons. Les grans empre­ses poden aguan­tar més, però les peti­tes s'estan dei­xant anar arros­se­ga­des pel tsu­nami”, explica David Gar­rofé, secre­tari gene­ral de la patro­nal Cecot. Amb el mateix dra­ma­tisme s'expressa Josep González, pre­si­dent de Pimec, per a qui les reser­ves amb què podien comp­tar les empre­ses més pre­vi­so­res s'estan esfu­mant sense pers­pec­tiva que la con­jun­tura millori: “Serà un 2012 molt dolorós”, asse­gura.

Tret d'algun sub­sec­tor, el sedàs ara no està tan con­cen­trat en un deter­mi­nat nínxol d'acti­vi­tat, sinó que és més trans­ver­sal i afecta tot tipus d'empre­ses. Però sens dubte que les que tenen més números són les manu­fac­tu­re­res sense pro­ducte propi i poc o gens inter­na­ci­o­na­lit­za­des. “Les empre­ses que no arri­ben al 60% de ven­des a l'exte­rior no gene­ren prou recur­sos per com­pen­sar el retrocés del mer­cat domèstic”, comenta Gar­rofé.

Aquest podria ser el cas d'una empresa d'acces­so­ris d'alu­mini que està rebent el suport de la con­sul­tora Lau­dem Part­ners, també de direcció interina. La firma indus­trial, que vol pre­ser­vat l'ano­ni­mat, va resul­tar afec­tada per la crisi de la cons­trucció però ràpida­ment va saber reo­ri­en­tar-se cap al mer­cat del bri­co­latge domèstic, amb un pro­ducte “molt com­pe­ti­tiu i molt valo­rat pels cli­ents”, segons subrat­lla Jordi Pie­lla, soci de Lau­dem Part­ners. No obs­tant això, la fac­tu­ració no ha dei­xat de caure dels 8 mili­ons dels bons temps als 3 mili­ons d'ara, i la plan­ti­lla ha pas­sat dels més del 200 tre­ba­lla­dors als 50. Tot i aquest apri­ma­ment, els pro­ble­mes de capi­ta­lit­zació els han empai­tat a tot arreu, i estan llas­tant l'aven­tura inter­na­ci­o­nal. D'una tímida i dis­persa presència exte­rior, es va pas­sar a con­cen­trar tots els esforços en França, on el bri­co­latge té una gran aco­llida. L'estratègia s'ha reve­lat com a bona però, com que tenen pro­ble­mes per pagar, els proveïdors ja no els ser­vei­xen el pro­ducte en les con­di­ci­ons i els ter­mi­nis exi­gi­bles i això, a la vegada, afecta el seu ser­vei i cada dia que passa per­den ven­des perquè no poden arri­bar a temps al mer­cat i la seva imatge en la dis­tri­bució i el cli­ent final no deixa d'ero­si­o­nar-se.

Pie­lla explica que el dar­rer car­tutx que tenen a la recam­bra és ven­dre part de l'empresa, però fins i tot aquesta pos­si­bi­li­tat pre­senta nom­bro­sos entre­bancs: “Tenien una empresa xinesa interes­sada, però des­con­fien dels pro­ble­mes a Europa i s'han reti­rat.” El temps se'ls exhau­reix.

VEN­DRE O COM­PAR­TIR.

La solució de l'entrada d'un soci finan­cer o, direc­ta­ment, la venda de l'empresa amb pro­ble­mes és l'alter­na­tiva que, davant l'impor­tant nom­bre d'empre­sa­ris des­es­pe­rats, més força està aga­fant en aquests moments. El soci de la firma de direcció interina Lau­dem Part­ners explica que estan fent córrer la veu a l'exte­rior, sobre­tot a Àsia i Amèrica, que hi ha veri­ta­bles gan­gues empre­sa­ri­als a Cata­lu­nya que es poden adqui­rir “per un preu irri­sori”. I la crida està sent escol­tada sobre­tot per mul­ti­na­ci­o­nals no euro­pees que sos­pe­sen l'entrada en el con­ti­nent.

¿Hi ha altres con­sells que es poden donar a empre­sa­ris a punt de llançar la tova­llola? David Gar­rofé refle­xi­ona la res­posta alguns segons: “El pri­mer any de la crisi sí que sabies què dir; ara ja no ho saps perquè el crèdit no tor­narà.” Final­ment, des­grana un seguit d'idees: “Cal repen­sar l'empresa, cer­car ali­an­ces i coo­pe­ració amb altres fir­mes i inno­var. Aneu a un cen­tre tec­nològic, tenim ins­tru­ments que cal usar.”

En aquest mateix sen­tit, Josep González explica que quan un empre­sari s'acosta a Pimec per expli­car el seu “cal­vari” s'ana­lit­zen totes les opci­ons que s'han estu­diat: “Sovint ens ado­nem que mal­grat que l'empre­sari pensa que ha esgo­tat totes les vies, no és així.” En el capítol del finançament, el pre­si­dent de Pimec con­vida a ana­lit­zar molt seri­o­sa­ment la via de donar entrada a un soci, ja que massa sovint “pre­fe­rim morir sols que sobre­viure acom­pa­nyats”, es lamenta.

Mal­grat els fra­cas­sos que mol­tes empre­ses acu­mu­len en el seu intent per capi­ta­lit­zar-se, els experts asse­gu­ren que de diners i d'inver­sors àvids de fer apos­tes n'hi ha. A la vegada que s'han tan­cat mol­tes aixe­tes, se n'han obert de noves. Josep Ara­gonés, direc­tor gene­ral en la con­sul­tora de pimes Wol­ters Kluwer, afirma que la clau per aixe­car aquest capi­tal és tenir un pro­jecte: “Aque­lles empre­ses que no han fet res per can­viar, que no pre­sen­ten un nou pro­ducte o un nou mer­cat, és difícil que tro­bin finançament”, asse­gura. Per això Ara­gonés pensa que cal diri­gir també el focus als molts casos d'èxit que s'estan sor­tint en aquest mar d'adver­si­tats. Les lliçons són que la major part dels que han apos­tat per inno­var, espe­ci­a­lit­zar-se (tor­nar al core busi­ness), obrir nous mer­cats i les noves tec­no­lo­gies, se n'estan sor­tint.

GAU­DIR.

El mateix pen­sen Joa­quim Sori­ano i Jordi Pie­lla, que estan vivint aquest moment des de la trin­xera de les diver­ses empre­ses que els dema­nen socors. El soci de la firma Uni­em­pro afirma que els dèficits de pro­fes­si­o­na­lit­zació de les tas­ques direc­ti­ves de la pime cata­lana dei­xen molt marge en el camp de la gestió per afron­tar les difi­cul­tats actu­als, per la qual cosa abans de llançar la tova­llola cal dema­nar ajut. Pie­lla també diu que si bé hi ha fra­cas­sos també hi ha molts èxits: “Mai es pot per­dre l'espe­rança”, asse­gura. Els rep­tes són tants i tan inten­sos, que el direc­tiu de Lau­dem Part­ners asse­gura que estan vivint uns moments pro­fes­si­o­nal­ment “molt interes­sants” i “dis­fru­tant molt”.

El desfici de les grans

La capacitat d'aguant també té un límit per a les empreses més grans i més internacionalitzades. Aquesta setmana, Simon Holding ha fet públics els resultats del 2011, en què el grup ha crescut un 2% pel fet que les pèrdues del negoci domèstic (-15%) han estat compensades pel bon comportament exterior (+23%). L'aprimament interior és especialment intens en algunes branques com ara la il·luminació, on les vendes representen una cinquena part de les del 2007. Si persisteix aquesta tendència, Simon pensa emprendre noves accions per reduir costos. “Si en el segon trimestre no veiem una mínima llum de sortida del túnel, haurem de prendre decisions per al segon semestre”, explica Xavier Torra, director general de la marca. El 2012, l'empresa olotina preveu créixer, però novament pel negoci exterior: “Per al mercat espanyol ja no fem ni pressupostos, sinó escenaris que van del regular, malament o pitjor.” Com Simon, moltes empreses esperen al segon semestre per prendre decisions.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.