La tolerància
Tota tolerància té una tolerància, i la tolerància mai és infinita. Hi ha un punt que, superats els seus límits d'elasticitat, es trenca. A les societat ens passa una cosa semblant: som pacients, tolerants, fins i tot submisos, però si n'abusen fins a superar els límits de resistència social, pot arribar un moment que es trenqui. Fa anys que per a certs sectors mediàtics molt potents instal·lats a Madrid, i que obeeixen a unes clares intencions de reunificació espanyola, Catalunya ha estat un objectiu de crítica diària, i aquesta pluja fina i constant ha anat calant arreu, i avui els catalans som el boc expiatori de tots els mals espanyols. La inoperància o la poca visió de la jugada del nostre “ambaixador” a Madrid, i tots els diputats i senadors catalans que cada setmana van allà, han restat passius al que ha estat i és un atac amb tota contundència contra Catalunya. I si la passivitat dels catalans d'obediència espanyolista la podem entendre i fins i tot explicar, tot i que sigui una anomalia amb la qual hem de conviure, la de la resta dels catalans em sembla inexplicable. L'objectiu d'ells és ben clar: minimitzar Catalunya políticament i econòmicament. I quan nosaltres presentem dades ben clares, per exemple, com les de l'escandalós i persistent dèficit fiscal, hem d'esperar les reaccions espanyoles contràries, però el més sagnant per a nosaltres són les reaccions dels espanyolistes catalans del PSC-PSOE que desacrediten defensivament la fórmula emprada pel conseller Mas-Colell; una fórmula que havia emprat en el seu dia l'ex conseller Castells del PSC-PSOE. Una reacció semblant ha estat la del PP a Catalunya i no s'adonen que el temps juga contra seu. Més del setanta per cent dels catalans enquestats ja hem arribat al nivell límit de tolerància sobre l'espoli fiscal i els seus efectes. També cada vegada més el nivell de tolerància social sobre les prebendes polítiques i del món econòmic s'està esgotant i davant de les impunitats que suposen les amnisties a militants corruptes dels partits polítics, suposa una desmoralització del que s'ha d'exigir a qualsevol servidor públic. I la sortida d'aquesta crisi passa necessàriament per reformular el nostre sistema de finançament que, vistos els resultats i les deslleialtats dels darrers 30 anys, fa imprescindible un pacte fiscal on la clau de la caixa quedi només a mans del govern català. També serà indispensable el rearmament ètic del conjunt de la societat, començant pels comportaments individuals i arribant als dels empresaris, els sindicats i els polítics. La gestió pública, a tots nivells, té molt de recorregut per millorar, i és imprescindible fer-ho si volem sobreviure amb èxit. Pretendre mantenir els mateixos valors que ens han portat a la crisi, seria un greu error. Ja no tornarem a ser el què érem, ni econòmicament, ni socialment, ni políticament. Les crisis ens transformen. I hem de ser prou assenyats per enfocar el nostre futur, encara que costi molt d'esforç, on Catalunya tingui les claus dels elements bàsics i més importants pel govern polític i econòmic, tot i que haurem perdut pràcticament tot el teixit de caixes catalanes que en el seu temps fou un element important pel desenvolupament territorial català. Però, amb aquesta desfeta, més que tolerància ens cal resignació i esperar que algun dia els responsables ben pagats de tota aquesta tragèdia siguin realment desemmascarats.
