La Mancomunitat de Catalunya

La pri­mera glo­ba­lit­zació, abans i després del 1900, va intro­duir un dina­misme extra­or­di­nari a la soci­e­tat cata­lana que, per camins diver­sos, havia fet el salt al món.

La tra­ducció visual d'aquesta pri­mera glo­ba­lit­zació, que s'ha aca­bat conei­xent amb el mot de Moder­nisme, té un èxit crei­xent. I amb Gaudí, Domènech i Mun­ta­ner, Rusiñol, Sit­ges, etc., al cap­da­vant, és un dels fac­tors clau de la indústria turística cata­lana.

Però, la pri­mera glo­ba­lit­zació es va cloure amb la Pri­mera Guerra Mun­dial (1914-18), que va anar seguida d'un llarg període (40-50 anys) d'aïlla­ments i retro­ces­sos.

Just abans, al 1911, els par­tits polítics cata­lans van acon­se­guir que el govern espa­nyol aprovés una llei de man­co­mu­ni­tats amb l'objec­tiu d'aug­men­tar l'eficàcia de l'admi­nis­tració pública. S'hi podrien aco­llir totes les dipu­ta­ci­ons pro­vin­ci­als que vol­gues­sin. Només s'hi van aco­llir les qua­tre dipu­ta­ci­ons de l'antic Prin­ci­pat de Cata­lu­nya. Cap altra. El 1914 es va cons­ti­tuir la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya, un acord d'apro­xi­mació, col·labo­ració i inte­gració entre les dipu­ta­ci­ons de Bar­ce­lona, Girona, Lleida i Tar­ra­gona, pre­si­dida per Enric Prat de la Riba. I des de la seva mort fins al 1923, per Josep Puig i Cada­falch. El 1924, la pri­mera dic­ta­dura mili­tar espa­nyola del segle XX (encapçala pel gene­ral Miguel Primo, i amb el suport del rei Alfons XIII) supri­meix la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya. Tor­nen les qua­tre províncies sense cap coor­di­nació entre elles ni sense cap pla.

Cap traspàs, ni de com­petències ni fis­cal, de l'Estat espa­nyol; cap pos­si­bi­li­tat de crear impos­tos pro­pis més enllà de les hisen­des de les qua­tre dipu­ta­ci­ons pro­vin­ci­als pre­e­xis­tents. Josep Arias Velasco, exins­pec­tor d'hisenda i escrip­tor, en el seu Blogs­pot Cata­lu­nya, segle XX: els impos­tos (2008), titula “Un mira­cle i un miratge, el finançament de la Man­co­mu­ni­tat de Cata­lu­nya”.

Fins al 1920, les qua­tre hisen­des no es van poder fon­dre en una de sola, cosa que volia dir que els recur­sos finan­cers públics de la Dipu­tació de Bar­ce­lona es podrien arri­bar a inver­tir més enllà dels seus límits admi­nis­tra­tius. I, sobre­tot, també el 1920, gai­rebé 10 anys després de l'apro­vació de la llei de man­co­mu­ni­tats, l'Estat espa­nyol va auto­rit­zar que la Man­co­mu­ni­tat tingués cert finançament autònom, ja que va pro­moure eme­tre deute públic.

El 1920, per tant, era el moment de fer un pla (per a sis anys, un pla Sexen­nal) que en un con­text de pre­crisi per­metés evi­tar el retrocés –i les temp­ta­ci­ons aïlla­ci­o­nis­tes- de l'eco­no­mia cata­lana, i els seus veïns.

Els objec­tius del pla del 1920 de la Man­co­mu­ni­tat eren per­fec­ta­ment clars: es trac­tava, es deia, d'acon­se­guir “una terra estruc­tu­rada”, i d'inver­tir en els dos fac­tors de pro­ducció més eficaços: el capi­tal físic i el capi­tal humà.