Empreses

Para màquines

A José Manuel Lara (pare) se li atri­bu­eix la sentència que diu que “un negoci no és negoci si no et per­met aixe­car-te a les deu del matí”. Lara va crear, entre d'altres, l'edi­to­rial Pla­neta i no li va anar mala­ment la cosa. Hi ha, però, qui manté una política empre­sa­rial més pròpia del “qui matina fa farina” i el cert és que tam­poc sem­bla que es pugui quei­xar de com res­pon el negoci.

És el cas, per exem­ple, de Dow Che­mi­cal, la mul­ti­na­ci­o­nal química esta­blerta a Tar­ra­gona i que aquests dies està en plena voràgine pels tre­balls de man­te­ni­ment i millora de dues de les plan­tes (el cracker i la secció de pro­ducció d'octè) on ela­bora la matèria base que li ser­veix per a la fabri­cació de plàstics i polímers: “No pas el plàstic de les bos­ses. Plàstics específics per a emba­lat­ges, cano­na­des, calçats, tei­xits o la gespa dels camps de fut­bol”, apunta Edu­ard Gadea, res­pon­sa­ble de pro­ducció.

A Dow l'ope­ració de con­di­ci­o­na­ment de les plan­tes del polígon nord li suposa una inversió de 60 mili­ons d'euros, haver de mul­ti­pli­car per sis la seva plan­ti­lla i la neces­si­tat de posar-se a la feina ben d'hora, ben d'hora cada matí.

Des de finals de maig i fins al 15 de juny la pro­ducció resta com­ple­ta­ment atu­rada però, això que en la majo­ria d'àmbits és un fet a lamen­tar, en aquest cas s'inter­preta com una notícia posi­tiva.

EL COR DE LA BÈSTIA.

Ho explica Lluís Romans, res­pon­sa­ble de l'atu­rada, des­ta­cant que els tre­balls que s'hi fan aquests dies tro­ben la seva jus­ti­fi­cació a acon­se­guir, després, “més fia­bi­li­tat i eficiència” en la pro­ducció i en la millora dels paràmetres de segu­re­tat i salut i medi ambi­ent. Kepa Diez de Men­di­bil, direc­tor de Dow a Tar­ra­gona, revela que l'atu­rada d'una planta d'aques­tes carac­terísti­ques és un fet sin­gu­lar i que entre el per­so­nal de l'empresa (refe­rint-se als prop de 300 que hi tre­ba­llen tot l'any) hi ha cert entu­si­asme, fins al punt que, tot i que les jor­na­des labo­rals arri­ben aquests dies a les dotze hores, “molts es resis­tei­xen a ple­gar i mar­xar cap a casa”.

El fet que, a causa de les repa­ra­ci­ons i el des­mun­tatge de bona part de l'ins­tru­men­tal, es pugui ins­pec­ci­o­nar de pri­mera mà i con­tem­plar els budells de la maquinària amb què tre­ba­llen cada dia, té la culpa de l'afany per roman­dre a la planta. “Molts engi­nyers han estu­diat el fun­ci­o­na­ment dels apa­rells i se saben la teo­ria, però és en aques­tes oca­si­ons quan real­ment tens l'opor­tu­ni­tat de veure-ho tot per dins.”

La dar­rera atu­rada de la planta es va fer el 2006 i aquell cop, a diferència d'ara, el motiu era fer-la créixer i dotar-la de la tec­no­lo­gia i dels meca­nis­mes aptes per poder arri­bar a una pro­ducció de 675.000 tones l'any (més del doble de les 330.000 que sor­tien de la planta l'any 1978 quan la va estre­nar Empe­trol, que qua­tre anys més tard la ven­dria a Dow).

Aquests dies, a trenc d'alba -a quarts de set del matí- la tira­llonga de cot­xes que des­fi­len cap a la Pobla de Mafu­met (prop del des­cam­pat on un dia es va deci­dir plan­tar l'estació tar­ra­go­nina d'alta velo­ci­tat) ja fa pen­sar que allà se'n cou una de grossa.

MOTI­VACIÓ.

De fet, a Dow recor­den que la dar­rera vegada que van fer una atu­rada de la planta va cal­dre acti­var els Mos­sos d'Esqua­dra per regu­lar el trànsit i evi­tar el col·lapse cir­cu­la­tori a la zona. Aquesta vegada s'ha fet dife­rent i s'ha apos­tat per esgla­o­nar l'hora d'entrada del per­so­nal.

Durant la nit l'acti­vi­tat a la planta està sota mínims i és a par­tir de les set quan arrenca el pri­mer con­tin­gent de “con­trac­tis­tes” (el miler i mig d'ope­ra­ris de les 35 empre­ses de ser­veis que s'han con­trac­tat per fer les tas­ques de repa­ra­ci­ons a la planta).

Deu minuts abans de les set estan tots pre­pa­rats sota una vela immensa -on al mig­dia se ser­vi­ran uns 1.700 àpats-, apa­rent­ment atents a l'acte que serà el tret de sor­tida de la jor­nada: els més alts càrrecs de l'empresa, situ­ats dalt d'una tarima, fan cada matí un dis­curs moti­va­dor que pre­senta la feina com un repte que cal superar i posen èmfasi en les lla­cu­nes detec­ta­des en els tre­balls dels dies ante­ri­ors.

Un vídeo amb imat­ges de la feina ja feta i la música de dis­co­teca que res­sona per la vela des­perta el per­so­nal tant o més que els gots de cafè que escu­ren amb dos glops.

Ja a fora, cada uni­tat de tre­ball s'encar­rega d'una feina con­creta. Tre­ba­llar en una planta química com­porta ris­cos i els res­pon­sa­bles de la com­pa­nyia no es can­sen de repe­tir que “la segu­re­tat és l'objec­tiu pri­o­ri­tari”. Hi ha feina a fer. Un exem­ple són les bas­ti­des que ha cal­gut ins­tal·lar per fer els tre­balls: “160.000 metres cúbics de bas­ti­des. Com aga­far un camp de fut­bol i aixe­car-hi l'alçada de 10 pisos amb bas­ti­des”.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.