Pere Gil Estalella: l'economia ‘cathalana' (1)

El pri­mer lli­bre expli­cant el fun­ci­o­na­ment de l'eco­no­mia cata­lana moderna fou escrit durant l'any 1600 per Pere Gil i Esta­le­lla (Reus, 1551-Bar­ce­lona, 1622). Ens tro­bem al davant d'un text sor­pre­nent. D'entrada, és un text ina­ca­bat: Gil (que era pro­fes­sor del Col·legi a Bar­ce­lona de la Com­pa­nyia de Jesús) no va publi­car mai el seu manus­crit, en què, d'altra banda, hi ha, en certs moment, espais -i fulls- en blanc, i mots inin­tel·ligi­bles. D'altra banda, el text és per­fec­ta­ment col·loquial, directe. Fuig del to acadèmic que se suposa que hau­ria de tenir.

El text, que es con­serva a la bibli­o­teca del Semi­nari Dio­cesà de Bar­ce­lona, va ésser, final­ment, edi­tat el 1949, gràcies a la perícia del geògraf Josep Iglésies, amb el títol Pere Gil i la seva Geo­gra­fia de Cata­lu­nya (Bar­ce­lona-Igua­lada, Bas Estam­per, 1949). L'Ins­ti­tut d'Estu­dis Cata­lans n'ha fet una nova edició (2002).

El lli­bre fa un repàs sis­temàtic, i en certs moments minuciós, de tots els sec­tors de l'acti­vi­tat econòmica cata­lana. La con­clusió, m'apresso a dir-ho, és per­fec­ta­ment actual: “Cata­lu­nya té sufi­ci­ent­ment per a si mateixa totes les coses útils i necessàries a la vida humana, i, mol­tes d'elles, en abundància, per comu­ni­car (= expor­tar) a altres províncies, i quant poques i qui­nes son les que li fal­ten.” La pro­ducció cata­lana és sufi­ci­ent per satis­fer la demanda interna i, a més, una part d'aquesta pro­ducció es pot expor­tar (al text: “comu­ni­car”) fora de Cata­lu­nya. Al mateix temps, Cata­lu­nya ha d'impor­tar algu­nes (poques) coses.

El que la Cata­lu­nya de 1600 produïa en abundància i podia expor­tar és, curi­o­sa­ment, o no, molt sem­blant al que pro­du­eix i exporta als anys 2000. Vegem-ho. D'entrada, la metal·lúrgia, “lo Ferro”. La pro­ducció metal·lúrgica cata­lana de 1600 és variadíssima: rei­xes per a les fines­tres, bara­nes per a les esca­les, arca­bus­sos, esco­pe­tes, pedre­nyals, tan­ca­du­res, claus, ànco­res per als vai­xells, gani­vets, tiso­res, dagues, espa­ses, llan­ces i altres sem­blants coses. Eines, armes, ele­ments per a la nave­gació i per a la edi­fi­cació.

Els des­tins de les expor­ta­ci­ons (sem­pre, per mar) de ferro són: “València, Cas­te­lla, Eivissa, Menorca, Mallorca, Sar­de­nya, Sicília, Malta, costa de França i quasi tota la costa d'Itàlia.” Als anys 2000, dins de les expor­ta­ci­ons cata­la­nes, l'automòbil, que, con­ven­ci­o­nal­ment, és del sec­tor metall, hi té un lloc des­ta­cat. I, la des­ti­nació és prin­ci­pal­ment, també, la Unió Euro­pea (per bé que també venem Seat a Xina).

A con­ti­nu­ació, el tèxtil, la llana. Les expor­ta­ci­ons, a Europa i, via Sevi­lla, a Amèrica: “Amb naus i gale­res i altres vai­xells, s'aporta (=exporta) gran quan­ti­tat a Sicília, Nàpols, Gènova, Sar­de­nya, Mallorca, Sevi­lla i altres parts: quasi cada any, 500 mil ducats. Lo qual és cosa de mara­ve­llar, i digna de ser agraïda al Deu Nos­tre Senyor que tanta gent pobre i rica visca a Cata­lu­nya en lo minis­teri i art de fer i inven­tar tants draps de llana.” Amb el benentès que bona part de la matèria pri­mera (de la llana) uti­lit­zada per la indústria cata­lana calia impor­tar-la.

Als anys 2000, la con­fecció, la moda, els draps, segueix essent molt impor­tant a l'eco­no­mia cata­lana. Amb algu­nes diferències. Una: ara, la llana ha estat subs­tituïda per altres fibres (inclo­ses les sintètiques); i dues: si bé el dis­seny i la comer­ci­a­lit­zació es fa a/des de Cata­lu­nya, la fabri­cació és, en molts casos, ínte­gra­ment feta fora, i lluny, de les ter­res cata­la­nes. I la venda es fa actu­al­ment en diver­ses xar­xes de boti­gues espe­ci­a­lit­za­des repar­ti­des per tot el món (vegeu l'arti­cle La indústria de la moda, L'Econòmic 27-10-2012).