Catalunya, pol de recerca del sud d'Europa

Fa pocs dies es va presentar el projecte Barcelona Key. És un projecte en què participen la Generalitat i els ajuntaments de Barcelona i de Sant Adrià de Besòs. Vol aprofitar l'atractiu de Barcelona per captar inversions d'alt valor afegit, empreses i institucions de recerca i incorporar talent al sistema d'R+D+i, i potenciar l'economia del coneixement per generar riquesa. Fa molts anys que un dels objectius polítics del govern és convertir Barcelona en la capital més important de la Mediterrània, no només pel turisme i els seus valors culturals, sinó també per la concentració d'universitats i centres de recerca de qualitat reconeguda. Catalunya forma part d'una de les més destacades megaregions, segons Richard Florida, i Barcelona, la seva àrea, és la seva capital. Té les condicions objectives per aconseguir aquesta dimensió mundial.

Una de les dades que avalen això i que criden l'atenció en la presentació gràfica que es va fer del projecte, és que Catalunya estigui en el grup dels cinc països líders en concessions dels ajuts del Consell Europeu de Recerca (ERC) per milió d'habitants i tercer de la Unió Europea. Aquestes dades mostren que Catalunya duplica la mitjana europea de captació d'ajuts a investigadors excel·lents, mentre que el conjunt de l'Estat espanyol sense Catalunya està bastant per sota de la mitjana de la Unió Europea, en el lloc 23 dels països receptors d'ajuts. Concretament l'àrea de la gran Barcelona concentra la majoria dels ajuts que es reben, tant procedents de l'Estat com de la Comissió Europea.

Una causa dels bons resultats en recerca consisteix en la política científica. Hi ha algun tret diferencial en la política científica catalana respecte a l'espanyola? Sí. A principis del decenni, Andreu Mas-Colell va iniciar una política que anava adreçada a la captació de talent. Andreu Mas-Colell és ara al govern, com aleshores, i aquesta política continua malgrat la crisi. Tanmateix, quan el govern era un altre, aquell govern va seguir la mateixa política. No va fer allò tan comú en els nostres polítics que és eliminar aquelles accions perquè les havia fet un altre partit.

La política continuada durant deu anys ens ha situat relativament bé en el context internacional. Aquesta política ha propiciat que investigadors formats en altres entorns hagin enriquit el nostre sistema. Ha anat bé no perquè siguin els millors, si en són de bons, sinó perquè han trencat una endogàmia que sempre empobreix. Amb això no estic dient que els investigadors propis no tinguin qualitat, sinó que cal una mescla intel·ligent, una combinació genètica, que enforteixi els grups. Quan els investigadors catalans van a EUA, per exemple, enriqueixen els grups de recerca d'aquell país. És la sàvia combinació de diferents formes de pensar la que fomenta els èxits.

Malgrat això, no comparteixo totalment la política del govern. No estic gens d'acord amb la segregació dels grups de les universitats per crear centres amb personalitat jurídica diferenciada. És cert que aquests centres poden arribar a ser qualificats d'excel·lents, ja que la proporció d'investigadors d'alt nivell és més alta, no així el nombre, i no és cert que s'obtinguin millors resultats que si els mateixos investigadors continuessin a les universitats. El resultat no és millor ciència, és tenir unes universitats menys valorades en els rànquings internacionals.

Una anàlisi de l'impacte acumulat del conjunt dels articles generats a Catalunya per cada mil habitants demostra que el sistema de ciència català és bo. Segurament el millor que es podria fer seria adscriure aquests instituts a les universitats per donar-los molta més visibilitat internacional i alhora propiciar l'atracció de capital humà internacional. La manca d'accions concretes en aquesta línia és evident.

És cert que l'agilitat que tenen els centres de recerca, independents de les universitats, és més gran que la que tenen les universitats. Això tindria solucions molt senzilles si realment la voluntat fos tenir unes universitats d'alt nivell.

Per altra banda, l'assignació de recursos als millors projectes no hauria de veure's perjudicada. Els diners que s'assignen als projectes es gasten en els projectes, sense cap interferència dels equips de govern de les universitats, que no tenen cap incidència sobre el seu destí.

Existeixen prou arguments per adscriure els actuals instituts i centres de recerca a les universitats, amb les precaucions que es vulgui per evitar que perdin agilitat. La política científica universitària ha de tenir entre els seus objectius principals aconseguir situar-se entre les primeres del món, i això serà més difícil si la política de l'administració no s'enfoca en el mateix sentit.