La neu i l'energia admirable

Alícia Sánchez-Camacho arriba amb cotxe ofi­cial a la segona cita amb aquest diari. En la pri­mera, a la Uni­ver­si­tat de Girona, no hi va poder ser perquè estava malalta. Baixa del cotxe i saluda la gent que la rep amb un som­riure, petons i abraçades. La diri­gent del PP ves­teix uns pan­ta­lons negres, una jaqueta blava a to amb el con­torn dels ulls i uns talons d'uns set centímetres. És ele­gant, arriba tota deci­dida i va per feina. Es pre­para per a la sessió de fotos i per al foc de pre­gun­tes –la majo­ria de les quals són poc càndi­des–, que s'allar­garà més de 56 minuts.

Sánchez-Camacho (Bar­ce­lona, 1967) és atenta, soci­a­ble i intenta ser simpàtica. Diu més d'una vegada que valora el voca­bu­lari acu­rat i la rigo­ro­si­tat. Però, al mateix temps que lloa les pre­gun­tes docu­men­ta­des, no s'està de dir, quan ho creu oportú, que l'entre­vis­tat (estu­di­ant) bar­reja coses o que no està d'acord amb el seu plan­te­ja­ment. Ha de sor­te­jar acu­sa­ci­ons de cinisme per un vídeo del seu par­tit (el del canvi obli­gat dels cognoms en el cas de la hipotètica inde­pendència de Cata­lu­nya) o crítiques d'hipo­cre­sia pel fet que es refe­reixi a les reta­lla­des, només de CiU, i passi de pun­te­tes per les del govern de Mari­ano Rajoy.

Camacho sap el que vol dir i com ho ha de dir. Se sap molt bé la lliçó i quan la pre­gunta és difícil, fa un movi­ment de cin­tura o un cop de volant, i parla d'ella. Hi ha casos, però, que són pin­to­res­cos. Li dema­nen que és neces­sari un canvi en el ser­vei de roda­lies de Renfe que no obli­gui, per exem­ple, a fer trans­bord a Maçanet de la Selva per anar de Bla­nes a Girona en tren. Abans de res­pon­dre la pre­gunta, Camacho recorda que una vegada el seu pare la va haver d'anar a bus­car a Maçanet a causa d'una forta nevada. I tot i que la pre­gunta ver­sava sobre roda­lies, ella pre­senta com la gran solució el fet que el tren d'alta velo­ci­tat arri­barà fins a la ciu­tat de Girona el mes d'abril del 2013. Després del llarg (i estrany) cir­cum­lo­qui, la pre­si­denta cata­lana del PP reprèn el fil de la pre­gunta i admet que hi ha man­can­ces en els trens regi­o­nals.

Durant l'horeta de l'entre­vista, Camacho està en tot moment dreta. Demana una mica d'aigua (una ampo­lla sense got) i es des­corda la jaqueta. Té calor perquè viu l'acte amb passió, amb ganes d'expli­car-se i de convèncer. Ja ha adver­tit al prin­cipi que no li fa res que un mateix estu­di­ant li repre­gunti. “Hi estic acos­tu­mada”, explica la diri­gent del Par­tit Popu­lar. L'antiga tre­ba­lla­dora del Minis­teri de Tre­ball ha de res­pon­dre dues vega­des sobre l'N-II, sobre la llei de l'avor­ta­ment i sobre la legi­ti­mi­tat d'una hipotètica con­sulta sobre la inde­pendència després del 25-N. Però se sap defen­sar i, si li falta argu­men­tació, se les empesca i, per exem­ple, recorda que ella també ha patit l'N-II o que “una cosa és la llei i l'altra, la democràcia”.

La pre­si­denta popu­lar reco­neix l'exigència de l'alta política. Diu que algun dia li agra­da­ria tor­nar al sec­tor pri­vat, que no s'hi vol eter­nit­zar, en els càrrecs públics. Al matí ha estat a Bada­lona, que té un alcalde del seu par­tit, i per aca­bar la jor­nada encara li queda una con­ferència a Girona. Són tres quarts de set de la tarda del dilluns 12 de novem­bre. La pre­si­denta del Par­tit Popu­lar català és un remolí d'acti­vi­tat i, com a mínim, la seva ener­gia ines­go­ta­ble és admi­ra­ble.