La gran escalada

És just dir que ha tingut sort a la vida? En realitat no n'ha tingut mai, de sort fortuïta producte de l'atzar. No en necessita: n'autogenera d'espontània. Generalitzant, sovint es confonen els termes, perquè el que realment ha tingut és feina! El personatge al·ludit és Arcadi Calzada i Salavedra, l'arxiconegut i noticiable garrotxí de la Vall d'en Bas.

L'Arcadi és actiu, decidit, calculador, tenaç, imaginatiu, ambiciós i fred o apassionat, segons el moment. De verb fàcil i oratòria fluida, que dorm amb un ull obert, sabedor dels seus límits, que s'ha fixat cotes molt altes competint sovint amb candidats teòricament superiors, que ha superat. És un rival temible en el cos a cos i les escalades.

Al seminari de Girona, presumiblement, en veure que la progressió sacerdot, parròquia, canongia, bisbat, cardenalat... era llarga i complicada, ho deixà. Els estudis que l'Església imparteix als seus presumptes soldats i l'escola de la vida han estat el seu bagatge intel·lectual i cultural. En la transició postfranquista va fundar l'Assemblea de Catalunya a la Garrotxa, tret de sortida de les seves espectaculars escalades. Vegeu sinó:

– La de Convergència Democràtica de Catalunya: afiliat el 1977, delegat comarcal, president de la intercomarcal, membre de l'executiu i conseller nacional.

– La cívica: del 1980 al 1983, president de la Diputació de Girona (34 anys d'edat); el 1983 i 1984, alcalde d'Olot i president de l'Associació Catalana de Municipis i Comarques.

– La política: elegit diputat al Parlament de Catalunya, el 1984, 1988 i 1992, per CiU, i vicepresident primer del Parlament fins al 1995.

– La financera: del 1996 al 2009, president de Caixa Girona. President o conseller d'una llarga llista d'empreses: Túnels del Cadí, Polingesa, Consorci d'Aigües, etc.

– La cultural, esportiva i filantròpica: vicepresident del FC Barcelona i de l'Ateneu Barcelonès. President de les fundacions Hospital Trueta i Caixa Girona. Vicepresident de les del FC Barcelona i Palau de la Música. Patró d'una colla de fundacions i activador del desenvolupament cultural i artístic de la Fontana d'Or i Cap Roig.

– La dels mitjans de comunicació: ha estat col·laborador del Correo Catalán, Tele Exprés, redactor en cap d'Olot Misión i director de Revista de Girona. Tertulià d'Ona Catalana, Catalunya Ràdio i Els matins de TV3. És autor de diversos llibres de política.

– L'empresarial: galerista, expert i assessor d'art, marxant –i tornant, és clar– i empresari dels de «Hi vols ser?» o bé «Arcadi: tens un lloc en el consell!»

S'ha de dir que el detall anterior no és exhaustiu. Amb tot, il·lustra prou bé el seu tarannà d'home de curses d'obstacles. Els ha superat tots amb decisió i ha esquivat les mil i una travetes que li han fet. És un experimentat i hàbil atleta escalador!

Ha assolit una relació extensíssima a tots els nivells –més alts que baixos– i la seva figura esvelta i elegant ha estat fotografiada milers de vegades. Té un do especial per ser sempre en el moment i el lloc oportuns. Entre els fotògrafs circula la història que assegura que es mou tan ràpidament que, a vegades, surt en dos llocs de la mateixa fotografia: a cada costat del personatge fotografiat. «És molt important ser-hi!», diu ell.

Quan tothom creia que estava cansat –aviat, seixanta-tres anys– d'una vida intensa sense treves i faria una assenyada retirada a l'ombra amiga dels faigs de la Moixina, talment un prestidigitador, sorprèn tothom –tothom, no– traient del barret de copa la direcció de la Fundació Príncep de Girona. Ben segur que rematarà l'escalada alternant amb els Borbons al saló del luxós iot reial, navegant per les illes Balears. «Arcadi, porfa: aquí al bachell dexa el tratamient!», dirà el monarca en català per complaure'l. «Juanca, Sofi, Feli, Leti: será un honor para uno del Valle de Bas», farà ell en castellà, per correspondre, bo i prenent un Macallan 1940, amb soda japonesa d'aigua de glaç del pol Nord i carbònica natural del Fujiyama, i delicatessen de Pierre Hermé, de París. Tot productes autòctons!

Això és sort? En absolut! És el resultat d'una relació planificada, de l'autovenda del jo, de les tocades i trucades precises, de les idees clares i de creure en un mateix: les armes dels triomfadors. No el menystingueu atribuint-li sort. Talment un muntanyenc que en culminar l'escalada i assolir el cim contempla els pics inferiors, deu haver mirat els competidors esgotats en les rutes d'ascens. Ha d'estar satisfet, l'Arcadi: ha ascendit on ha volgut!