Paradors en pausa

Nascuts als anys vint del segle passat com a hostatgeries per a la burgesia i les classes acomodades espanyoles que buscaven allotjaments dignes per a les seves jornades de caça, la xarxa de Paradores Nacionales ha viscut moments d'esplendor però també de replegada. Ara no passa precisament un dels seus millors moments, després d'acumular pèrdues milionàries per l'obertura de nous paradors els últims anys i després que l'actual direcció hagi establert, en el millor dels casos, tancaments per vacances de 40 dies a la majoria dels establiments hotelers.

En un moment en què la gestió de l'empresa pública qüestiona la viabilitat de la xarxa, altres administracions, com la mateixa Generalitat , demanen el traspàs de la gestió als territoris. Establiments posats en dubte per una administració nomenada pel govern espanyol que no faria fàstics a l'hora de proposar una gestió pública-privada i que els mateixos treballadors i la Generalitat defensen com a altament viable si va acompanyada d'una bona administració.

«La gestió dels paradors és un requeriment històric, ja que tenim la transferència de competències en matèria de turisme», recorda Marian Muro, directora general de Turisme del govern català. «La gestió d'aquests allotjaments es podria millorar molt si es fes una gestió propera, directament a través del mateix territori», argumenta , i hi afegeix: «Si poguéssim promocionar aquests paradors amb altres recursos que hi ha al territori, per exemple promocionant el Museu de la Muntanya de sal de Cardona amb el seu castell, la gestió seria molt més eficaç.»

A Catalunya, la xarxa de Paradores Nacionales disposa de set establiments hotelers, sis dels quals catalogats amb quatre estrelles, senyal de luxe. Des d'Arties a Aiguablava, passant per Vielha, la Seu d'Urgell, Cardona i Vic fins a arribar a Tortosa, la xarxa va arribar a Catalunya a meitat dels anys seixanta, però feia 40 anys que estava activa a Espanya. El primer a obrir les seves habitacions, l'any 1928, va ser el parador de la Sierra de Gredos (Àvila) i el seu promotor, el marquès de la Vega Inclán.

A Catalunya, els primers paradors a obrir les seves portes van ser els d'Aiguablava i Vielha (1966), ambdós en edificis d'inspiració moderna. Més tard, s'hi va afegir el d'Arties, també a la Val d'Aran (1967), i el de Vic-Sau (1972) abans d'incorporar grans edificis històrics a la xarxa. Els castells de Cardona i Tortosa es van convertir en hotels l'any 1976 i són de gran bellesa patrimonial. Amb tot, el parador de Tortosa, al castell de la Suda, que domina la ciutat des d'un turonet, no s'ha reformat mai de manera integral en els seus gairebé 40 anys com a equipament hoteler, la qual cosa posa en relleu mancances importants. El parador de la Seu d'Urgell va obrir el 1977.

«La d'aturar la reforma de Tortosa és una de les decisions que s'han tirat enrere», explica Enrique Sánchez, president del comitè intercentres a Paradores Nacionales, membre de CCOO i treballador en aquest establiment de l'Ebre. «El pla de reforma ja estava pressupostat en uns 10 milions d'euros i disposava, l'any 2010, del permís d'obres, però mai no s'ha arribat a licitar», avisa. En el projecte, s'hi havia projectat un spa, un canvi d'emplaçament de la recepció actual i la creació d'espais multifuncionals, entre altres. I és que els paradors són allotjaments únics pel seu emplaçament per als turistes, siguin nacionals o estrangers, i són utilitzats pel propi territori per celebrar-hi celebracions, convencions, trobades...

«El nostre gran temor és que vulguin privatitzar la xarxa», explica Sánchez. «Ja s'han mostrat favorables a una gestió pública-privada dels allotjaments, la qual cosa, a la pràctica, significa deixar-ho en mans de tercers», considera. Els sindicats no són partidaris, doncs, que la xarxa que aplega gairebé un centenar d'establiments a l'Estat espanyol (ara per ara, 94) se segregui. «Aquesta és una xarxa reconeguda internacionalment», assumeix Sánchez, «i no s'entendria que cada comunitat autònoma la gestionés per la seva banda i no de forma conjunta. A més, hi ha comunitats autònomes que se'n podrien fer càrrec però d'altres que no.» De fet, s'ha assumit sovint que hi ha paradors que no van bé econòmicament.

«A Catalunya tots els paradors funcionen, fins aquest moment no n'hi ha hagut cap amb pèrdues, i el d'Aiguablava és el cinquè en guanys al rànquing general», explica el representant dels sindicats. A banda del d'Aiguablava, els que millor funcionen són els castells de Cardona (estarà tancat fins el març) i Tortosa (l'únic que romandrà obert tot l'any però amb carències de serveis importants). Les plantilles, actualment, són bastant ajustades i els sous no brillen per la seva generositat: entre 800 i 900 euros mensuals per a personal amb més de 15 anys d'antiguitat, i sous mileuristes (entre mil i 1.200 euros) per als caps de departament. «Tot plegat és un despropòsit i és un gran error tancar els establiments perquè les plantilles ja fèiem un gran esforç per fer vacances sense ressentir el servei. La gestió actual ens està collant al màxim però l'anterior gestió va ser pèssima i de resultes d'allò acumulem unes pèrdues de més de 110 milions d'euros per l'obertura de nous paradors», relata Sánchez. Segons les xifres facilitades per l'empresa, les pèrdues acumulades en el període 2007-2011 van ser de 77 milions i el tancament de l'exercici del 2012 n'ha sumat 30 més.

El fet de tractar-se d'una empresa pública fa que, amb cada canvi de govern, també se'n rellevi els gestors. Actualment, la presidència de l'empresa recau en Ángeles Alarcó, l'exdona de Rodrigo Rato, expresident de Bankia, i la seva actuació, amb un equip que el novembre passat va decidir presentar un expedient de regulació d'ocupació, ha estat força criticada. «Els treballadors tremolem cada vegada que hi ha un canvi de govern perquè això vol dir canvi de gestors», diu Sánchez. Nous criteris, canvis, i la pèrdua d'una continuïtat que doni sentit al projecte.

Més informació i els casos concrets dels paradors de Cardona, Tortosa, Aiguablava i l'estat actual de les obres del de Lleida, en l'edició en paper de la revista Presència.