DE MEMÒRIA
Sinibald de Mas, de Grècia a la Xina (i 2)
L'objectiu de Sinibald de Mas, diplomàtic, empresari i escriptor, era establir contactes potser comercials amb la Xina, sempre de forma oficial, viatjant com a representant d'un govern occidental. El seu model era Domènec Badia, Ali Bei, però, la seva “ciutat prohibida” no era la Meca, sinó Pequín.
Després d'un periple no exempt d'incidències, i prenent com a base les illes Filipines, Mas viatjà per primer cop a la Xina el 1843. Era el primer representant del govern de Madrid a l'imperi xinès. Instal·lat, precàriament, a Macau, colònia portuguesa, visità Xangai (on estudià), Ningpo, Nanquín i Tientsin. No se sap si, en aquest primer viatge, va arribar a anar fins a Pequín. En tot cas, començà a reunir la informació econòmica, i no econòmica, que li permetria confegir els grans llibres sobre la civilització i l'economia xinesa (que publicaria, a París, com, per cert, Domènec Badia, a partir de 1857).
A Macau, Sinibald de Mas descobrí que l'escriptura ideogràfica que utilitzaven els xinesos els permetia entendre's entre ells, i amb el seus veïns annamites i japonesos, tot i parlar llengües diferents. A un home pràctic com ell, aquest tipus d'escriptura l'havia d'interessar, forçosament. Segons Joaquim Sala-Sanahuja, la proposta lingüística de Mas, continguda al seu llibre L'idéographie (1844), és una proposta molt –segurament massa– avançada, car no és una prolongació, com l'esperanto o el volapük, de llengües reals. La ideografia és una escriptura totalment nova, totalment lògica, que cal situar com a precedent dels avenços dels traductors automàtics generats per la cibernètica (que, lentament, van substituint els traductors de carn i ossos). Ens trobaríem, doncs, davant d'un producte eminentment pràctic, que hauria de permetre una gran disminució dels costos de traducció. Amb un impacte immediat sobre, per exemple, el comerç internacional.
Entre el segon viatge a la Xina (1848-51) i el seu tercer viatge (1863-68), Mas va publicar: L'Angleterre et la Céleste Empire (París, 1857), L'Angleterre, la Chine et l'Inde (París, 1857-58) i La Chine et les puissances chrétiennes (París, 1861). Com succeí al seu llibre sobre les Filipines, Mas enfoca els seus llibres sobre la Xina des de l'òptica enciclopèdica. Una òptica, però, que inclou les vessants econòmiques, i que condueix vers unes recomanacions finals, en què el llenguatge diplomàtic no sigui un obstacle per a la formulació d'idees importants.
La Xina, que, a mitjan XIX, després de la guerra de l'Opi, estava a punt de caure sota la tutela, i, si es vol, sota el control de les diverses potències europees amb afany colonitzador, és percebuda per Mas com una potentíssima futura gran –i imparable- gran potència. La proposta de Mas pot sorprendre, car és a molt llarg termini: es tractaria de desconstruir, o fragmentar, l'imperi de la Xina, de convertir-lo en un conjunt articulat de diferents estats independents. Aquesta seria l'única possibilitat, segons Mas, d'esquivar amb èxit els perills que els seus avenços representaran per a Europa.
Així, també entre el segon i el tercer viatge a la Xina, Sinibald de Mas posa en marxa un altre tema. Una idea sobre les economies hispàniques, nascuda justament durant la seva estada a Macau. Aquesta idea es concretarà, inicialment, en forma de llibre, publicat el 1852 a Lisboa. És A Ibéria. Memória sobre a conveniência da união pacífica e legal de Portugal e Hispanha. En aquest llibre, Mas proposa el contrari del que proposa per a la Xina: la creació, a la península Ibèrica, d'un nou estat, partint de la unió dels dos estats grans existents a la Península. Dos anys després, una nova edició portuguesa amb un retoc al títol secundari: Memória em que se provan as ventagens políticas, econômicas e sociais da união das monarchias peninsulares em una só nação. Paral·lelament, edicions de La Iberia en castellà a Madrid, i a Barcelona.
La proposta d'aquest nou estat seria molt semblant a la Zollverein o unió duanera alemanya: es tractava de crear un mercat peninsular interior comú (a partir de la unificació dels aranzels exteriors), pensant que les colònies espanyoles i portugueses eren cada cop més costoses, i, per facilitar-ho, calia articular les grans vies de comunicació interiors –i de cabotatge- de la península Ibèrica. També, la idea de la moneda comuna.
Segons Mas, els portuguesos serien molt reticents a la unió ibèrica, car consideraven que els castellans dominaven l'Estat espanyol. Mas volia demostrar, amb xifres, que això no era cert.
Polítics i militars
Entre 1833 i 1853, als anys de la revolució liberal al Regne d'Espanya, les xifres sobre l'origen nacional o regional dels ministres del govern de Madrid i dels generals de l'exèrcit espanyol donen resultats sorprenents. Segons Mas, sumant ministres i generals, la participació relativa de les diferents nacionalitats i regions de l'Estat espanyol, expressada en una quantitat sobre 200.000 habitants, és la següent. Primer, el País Basc, amb 17 ministres i/o generals sobre 200.000 en aquells 20 anys; segon, Navarra, amb 12; tercer, Astúries, amb 8; quart, Andalusia, amb 7; en cinquè lloc, amb 5 ministres o generals, Catalunya, Aragó, Múrcia i Extremadura; segueixen Castella la Vella, amb 4; Galícia i Castella la Nova, amb 3, i València, amb 2. Els portuguesos no haurien hagut de témer res… el 1853.
