Empreses

Edoa, que fa les cireres més cares del món, tindrà seu a Califòrnia

L'empresa lleidatana arriba a un acord amb nous socis per créixer a Amèrica del Nord. . Rússia i Orient, principals destinacions

Ara exportem el 95% de la collita, però fins al 2007 només era el 60%
Podem collir avui i demà s'estan menjant les cireres a Moscou

Edoa, l'empresa del Segrià que pro­du­eix les cire­res més cares del món, està tan­cant un acord amb socis d'Amèrica del Nord per tal d'ampliar el negoci i tenir una planta de pro­ducció de cire­res Cher­ries Gla­mour a Califòrnia. El direc­tor comer­cial d'aquesta soci­e­tat agrària de trans­for­mació (SAT), Òscar Ortiz, explica que l'aliança d'empre­ses està quasi feta, per créixer a Amèrica i així arri­bar a més punts del món. Fins ara, afe­gia el direc­tiu, han tin­gut difi­cul­tats per expor­tar als Estats Units perquè l'Estat espa­nyol no té sig­nat un pro­to­col que els per­meti aquesta comer­ci­a­lit­zació, i la millor manera d'entrar en aquest mer­cat és amb socis locals.

D'aquesta manera, Edoa fa un pas impor­tant en la seva curta tra­jectòria, però d'èxit.

I és que Edoa fa les cire­res més cares del món perquè ha estat capaç de pro­duir-les quan ja s'han aca­bat a l'hemis­feri sud i encara no ha començat la collita al nord. Es tracta d'un negoci a con­trar­re­llotge, atès que han de collir i comer­ci­a­lit­zar les cire­res en aquest període que va des de final de febrer i prin­cipi de març i fins a final d'abril. Són dos mesos i mig “de boge­ria”, segons explica David Satué, un altre dels socis d'Edoa i un dels res­pon­sa­bles de camp.

El truc, paten­tat per l'empresa llei­da­tana, és alte­rar el cicle vege­ta­tiu dels arbres. És a dir, que pro­du­ei­xen les cire­res en hiver­na­cles, amb tem­pe­ra­tu­res con­tro­la­des, per tal d'“enga­nyar” la natura i fer que en ple hivern els arbres vis­quin en una pri­ma­vera i avan­cin la flo­ració i la collita uns mesos.

Aquest pro­ce­di­ment que pot sem­blar fàcil de dir és molt com­plex de dur a la pràctica, i els qua­tre socis d'Edoa van tenir fra­cas­sos men­tre expe­ri­men­ta­ven i ana­lit­za­ven la via­bi­li­tat del negoci. Òscar Ortiz afe­geix que, a més, és un sis­tema molt car, no només per la neces­si­tat de dis­po­sar de grans hiver­na­cles, sinó pels cos­tos energètics i de man­te­ni­ment. Uns cos­tos que poden supo­sar més de 300.000 euros d'inversió per hectàrea i 250.000 de man­te­ni­ment.

Això sí, si la collita és bona tenen cire­res quan ningú més en dis­posa al món i poden fixar uns preus de luxe i con­ver­tir les seves cire­res, sota la marca Cher­ries Gla­mour, en les més cares, a preus que oscil·len enguany entre els 35 i els 105 euros per quilo, tot i que algun any han superat els 130 euros per quilo. Això implica que una sola cirera pot cos­tar més d'un euro o gai­rebé dos.

Edoa té 5 hectàrees de cire­rers en hiver­na­cles, qua­tre a Alma­ce­lles i una a Sucs, i pro­du­eix una vari­e­tat de cire­res que fan d'entre 24 i 34 mil·límetres de cali­bre, és a dir, gros­ses com una moneda de dos euros, i amb un índex Brix de dolçor d'entre 18 i 24, és a dir, força alt, i que els dóna molt de gust. Això fa que al valor afe­git de ser els únics al món durant dos mesos s'hi afe­geixi que les cire­res són bones i gus­to­ses.

L'exclu­si­vi­tat acon­se­guida ha pro­vo­cat que d'una collita de 10 tones el 2005 s'hagi pas­sat a prop de les 70 actu­als.

Aquesta pro­ducció marxa en un 95% a l'estran­ger. “I si les ven­des en un prin­cipi i fins al 2007 es que­da­ven en un 40% a l'Estat espa­nyol, ara aquest mer­cat es que­darà enguany reduït al 5%”, segons Òscar Ortiz. La causa és la crisi espa­nyola i la forta demanda d'altres països. “Bus­quem totes les vetes de mer­cat que podem, i ara mateix el gruix de les ven­des el tenim a Rússia, amb una quarta part”, però també expor­ten al Canadà, Dubai, Qatar, Sin­ga­pur, Mon­te­carlo, Niça i París o a la Gran Bre­ta­nya, on les cire­res “llei­da­ta­nes” de luxe es poden tro­bar a cen­tres comer­ci­als com ara Har­rods, Mark & Spen­cer i Tesco.

Per fer pos­si­ble tot aquest tre­ball, durant la cam­pa­nya de recol·lecció, que s'acaba aquests dies, neces­si­ten la con­trac­tació even­tual de 65 per­so­nes, però la resta de l'any l'empresa es queda amb només 5 per­so­nes, les fixes de plan­ti­lla.

Les cire­res colli­des als hiver­na­cles d'Alma­ce­lles i Sucs es guar­den imme­di­a­ta­ment en cami­ons fri­gorífics i el mateix dia pas­sen al cen­tre logístic de Tor­rent de Cinca (Osca), on ja s'empa­que­ten per viat­jar als països de destí. “En un o màxim dos dies ja són als line­als de les boti­gues o sec­ci­ons gur­met”, explica el direc­tor comer­cial. Alguns trans­ports euro­peus es fan per car­re­tera i la resta, en avió des de Madrid. “Podem collir avui i demà ja s'ho men­gen a Mos­cou”, hi afe­geix David Satué.

Aquest mani­festa que en pocs dies aca­ba­ran la collita, una recol·lecció que fa que els tre­ba­lla­dors pas­sin deu o dotze vega­des per cada filera d'arbres i van aga­fant les cire­res en funció del grau de madu­resa i quan la inten­si­tat del color és l'ade­quada. “I la resta de l'any fem man­te­ni­ment dels arbres, poda i altres fei­nes, i també tenim cura de les ins­tal·laci­ons i dels hiver­na­cles”, afe­geix Satué. No tenen la cer­ti­fi­cació de pro­ducció ecològica, però la major part dels pro­ce­di­ments seguei­xen aques­tes tècni­ques, inclosa la lluita biològica con­tra pla­gues i insec­tes. “I és que s'ha d'estar molt al cas perquè qual­se­vol pro­blema et pot tirar per terra la collita de tot l'any”, segons el tècnic.

Sobre aquesta manera de tre­ba­llar i la sin­gu­la­ri­tat del pro­jecte empre­sa­rial, el res­pon­sa­ble de camp des­taca: “Fa que no tin­guem estoc i que tot el que es cull es ven­gui i no quedi res.”

Tot i la patent, ja hi ha hagut intents d'altres per­so­nes de copiar la ini­ci­a­tiva, però fins ara ningú més se n'ha sor­tit. Satué asse­gura que “hi ha gent que ho ha pro­vat però ha tro­bat que és car i ha tin­gut molts pro­ble­mes”, i Òscar Ortiz recorda experiències a Israel, França i els Estats Units de fa anys i que avui cap d'aques­tes ini­ci­a­ti­ves segueix activa. També mani­festa que comer­ci­al­ment seria de difícil via­bi­li­tat que hi hagués diver­ses empre­ses fent el mateix.

Quatre amics vinculats a empreses agràries van decidir experimentar i, en hores lliures, produir cireres quan no n'hi ha en cap altre punt del món. Després d'anys de recerca i fracassos, el 2002 neix Edoa i la marca Cherries Glamour, que són les cireres de luxe, les més cares del món, grans i gustoses, produïdes en hivernacles del Segrià.
Facturació
1,5 M€
Treballadors
65
Any de fundació
2002


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.