Perill i virtut de la bombolla
pla El Regne Unit instaura ajudes per la compra de pisos paradoxa La propietat apareix com a motor i també com a símptoma dels riscos del sistema alerta Els crítics avisen d'una altra desestabilització econòmica
L'FMI assegurava en l'última previsió per a l'economia mundial que una manera d'estimular el creixement britànic és construir infraestructures i apostar, també, per la recuperació del mercat immobiliari. És quelcom que el govern de Cameron ja fa oblidant, en bona mesura, que fa cinc anys l'esclat de la bombolla de la propietat va ser un dels vèrtexs que ha agreujat la crisi. Però al mateix temps que l'FMI emetia els seus consells, el govern donava el tret de sortida a un programa destinat a estimular la compra d'habitatges, nous o de segona mà, a través d'un pla anomenat Ajuda per Comprar.
El fonament bàsic d'aquest conjunt de mesures, valorat en 130.000 milions de lliures (153.100 milions d'euros), entra en conflicte amb les que arran de la crisi, alguns bancs havien intentat introduir. Fins ara, sobretot des del 2008, accedir al que al Regne Unit se'n diu l'escala de la propietat era prou difícil si no es disposava del 30% o 35% del preu d'un habitatge. Sense aquest calaix, cap banc no deixava la resta de diners. A més a més, les entitats financeres només aportaven fins a tres vegades el sou brut anual del comprador. Res d'hipoteques del 90% o, fins i tot, del 100%.
El pla Ajuda per Comprar trenca la dinàmica. El comprador només haurà d'aportar el cinc per cent del total. Els bancs implicats (RBS, Natwest, Lloyds, Santander, HSBC, entre d'altres) en deixen la resta (després de suposadament rigorosos controls sobre la capacitat financera dels compradors) i a canvi obtenen el 15 per cent del preu en garanties del govern, contra el Tresor –garanties nominals que no s'hauran de fer efectives si no és en el cas de fallida dels prestataris de la hipoteca–. El valor màxim de l'habitatge que es vol comprar no ha de superar les 600.000 lliures (706.630 euros).
El problema dels salaris
Els crítics del sistema parlen del risc d'afavorir una altra bombolla immobiliària fent fluir molt de crèdit i molt de pressa a un mercat prou estancat i amb poca oferta. La conseqüència immediata pot ser l'augment de preus dels habitatges. De fet, com a mitjana, al Regne Unit i des del 2008 –tot i una davallada que no es va aturar fins al 2010–, els preus de les cases han pujat el 6,8 per cent. Però l'esquema també posa de manifest la dificultat d'adquirir un habitatge per la manca d'estalvi per al dipòsit inicial amb sous anuals que, a Londres, no superen les 24.000 lliures (28.265 euros) i a la resta del país les 19.500 (22.965 euros).
L'habitatge esdevé, doncs, peça clau que explica la tibantor actual de les economies familiars i també, paradoxalment, sembla un punt d'inflexió per intentar estimular una demanda que ajudi l'economia. El salt mortal, però, és que és el govern i els contribuents són els que han d'oferir garanties per posar pegats a problemes estructurals que es combaten amb més deute i el risc d'una altra bombolla. Tot plegat, màgia difícil de pair.
