“Avui per tu i demà per mi”

Si em permeten, m'agradaria fer-los una pregunta: com donen cabuda a set-centes persones que es volen quedar a dormir en quinze pisos de dues habitacions a cada pis? Ah, un incís!: el pis és sense mobles. Difícil, oi? No pateixin. Jo els ho explico perquè ho he vist: a terra amb màrfegues i sacs de dormir i apilonats al menjador, a les habitacions, a la cuina, al passadís i al rebedor, al balcó, al bany –algun va dormir a la banyera– i tots els que no hi cabien o volien més tranquil·litat van anar a parar al garatge, on alguns van muntar les tendes de campanya.

Dimarts a la nit, set-centes persones de tot Catalunya –i alguna de l'Estat espanyol– provinents de tots els àmbits, des d'associacions, entitats i col·lectius, fins i tot del món cultural, van decidir donar suport a la PAH de Girona. Es van presentar al bloc de pisos alliberat de Salt amb maletes de viatge o motxilles amb la roba de vestir de recanvi –alguns hi portaven el pijama i tot–, sacs de dormir, màrfegues, neveres i tendes de campanya amb la intenció de passar-hi la nit. Passar-hi la nit no vol dir pas dormir. Això també els ho puc assegurar.

La PAH estava molt organitzada. Va decidir moltes hores abans controlar qui tenia intenció d'ocupar per una nit el bloc alliberat. El problema va ser que el control es va anar descontrolant a mesura que passava el dia, perquè tot i que els voluntaris que hi havia a l'entrada del bloc van fer el possible per situar el visitant en una planta i en un pis, alguns dels nouvinguts van decidir buscar-se llocs més còmodes provocant un “jo ocupo el teu lloc perquè m'agrada més i, per tant, tu t'espaviles a buscar un altre espai per dormir”. I, a quarts de dues de la matinada, ja tens un munt de gent pujant i baixant escales –recordin que és un bloc ocupat i, per tant, l'ascensor no funciona– amb maletes o motxilles, màrfegues i neveres buscant un nou espai per acomodar-s'hi. Malgrat això, tothom s'ho va agafar com el que era: una nit especial i carregada de solidaritat.

I torno als voluntaris. N'hi havia molts. Uns s'encarregaven d'apuntar els que havien de passar-hi la nit, de controlar qui podia entrar i qui no als pisos, qui tenia accés als llocs restringits i qui no, i fins i tot hi havia un grupet de dones molt experimentades –havien estat les cuineres del 15-M de la plaça Catalunya de Barcelona– que aquí també es dedicaven a cuinar. Anit van fer llenties per a 150 persones, “que ens han sortit molt bones”, asseguraven la Ceci i la Montse. I, de fet, devien ser per llepar-s'hi els dits, perquè mentre es tiraven les floretes ja omplien un plat per a una companya d'un altre mitjà de comunicació que, a quarts d'una de matinada, no havia tingut temps de sopar. La Ceci, la Montse i el grup de cuineres del 15-M també van ser les encarregades de preparar l'esmorzar d'ahir al matí: una olla immensa de cafè, sucs de taronja i de poma i els entrepans que havien sobrat la nit anterior –per cert, el de xoriço era prou bo. A la pregunta d'on havien tret el menjar que estaven repartint de franc, la resposta va ser simple: la gent porta material.

A la nit no va ser fàcil dormir: n'hi ha que no estem acostumats a passar unes hores sobre màrfegues, però tampoc a sentir roncs, tos i ventositats, gent passar amunt i avall per anar al lavabo –amb quinze lavabos per a set-centes persones, imagineu el moviment que hi havia– o per anar a fer petar la xerrada amb coneguts perquè totes les portes de tots els pisos eren obertes de bat a bat i tothom podia entrar i sortir quan volia. Però quan la son es va imposar, els que feien guàrdia a l'entrada bloc van decidir que ja s'havia dormit prou i al so del porompompero i altres cançons conegudes van aconseguir que de mica en mica la gent s'anés llevant. A quarts de sis del matí, tres quartes parts dels ocupants del bloc ja eren al carrer esperant els esdeveniments que estaven a punt d'arribar i que la majoria havíem pronosticat que serien per recordar.

A part de la premsa, un exemple dels ocupants per una nit del bloc de pisos de Salt és l'Israel, un veí de Mollet que va venir a donar suport a la PAH de Girona. Va explicar que a Mollet no tenen PAH perquè l'alcalde “ens tracta bé” i “tot el que li demanem ens ho concedeix”. També ho són la Ruth i en Johanan, que viuen a la zona de Barberà del Vallès i estan a l'atur tots dos i afectats per un desnonament –programat per al 15 de gener del 2014–; van muntar una tenda de campanya al garatge i es pensaven quedar fins que tot s'acabés, perquè “avui, per tu i demà per mi”. Un altre exemple és el de la PAH de l'Anoia: s'hi van acostar quatre representants –en Fran, l'Antonio, en Víctor i en Lluís– amb l'esperança “que el desnonament s'aturi” i “si no aconseguim parar-lo, ocuparem altres blocs”. De la PAH de Sabadell van ser els representants més nombrosos. Dimarts a la tarda, van viatjar fins a Salt amb dos autobusos i dimecres al matí, n'hi arribava un altre. Com que a Sabadell tenen dos pisos ocupats, saben el que és “lluitar pel que considerem que és nostre”.

El desnonament de Salt no només ha cridat l'atenció de la premsa catalana i estatal, sinó que també la internacional s'hi ha interessat. Un clar exemple d'això és Daniel Bosque, de France Presse, que habitualment treballa des de Madrid, però que dimarts es va traslladar fins a Salt per seguir de primera mà els esdeveniments. “Quan hi va haver la llei dels desnonaments en vam fer un seguiment molt exhaustiu i per això he vingut per veure què és el que passa amb el bloc de Salt”, va assegurar.