opinió
Una mirada al futur
recurs, però no es pot
utilitzar gratuïtament
El context actual és molt diferent del de fa 25 anys. La situació econòmica està en fase depressiva i no s'albiren a curt termini símptomes de recuperació de l'activitat econòmica i l'ocupació. La majoria de la societat està sent colpejada: l'atur, la pobresa i la desigualtat augmenten. La democràcia i la ciutadania estan en perill per les polítiques d'austeritat, que retallen drets laborals i socials, i per les derives autoritàries, que limiten drets i llibertats individuals i col·lectives.
L'any 1988 la situació econòmica, social i política era diferent. El país es recuperava d'anys de crisi i acabava d'entrar a la Unió Econòmica Europea. L'horitzó que es dibuixava era de creixement (Barcelona 92 era a tocar), però es mantenien importants desequilibris econòmics (sector exterior i inflació) i teníem importants problemes socials: l'atur era el problema més greu del moment, amb una taxa del 18,3% (els menors de 25 anys superaven el 35%, més d'1,5 milions); el 80% de les pensions estaven per sota del SMI, i els salaris perdien poder adquisitiu amb la inflació per sobre del 5%. Hi havia una àmplia demanda per augmentar els nivells de benestar social, de millores laborals i de major despesa social.
En aquest context es van trencar les negociacions sobre mercat de treball entre govern, organitzacions empresarials i sindicals. El govern va imposar el Pla d'Ocupació Juvenil, que creava un nou contracte per a joves de 16 a 25 anys amb el salari mínim interprofessional i bonificant el 100% de les quotes a la Seguretat Social. Era un greu atac a les relacions laborals, precaritzava l'accés al mercat de treball i barrava el pas als majors de 25 anys. Es va convocar vaga general per exigir la retirada del Pla d'Ocupació Juvenil i també la pujada de pensions i dels sous dels treballadors i treballadores públics.
El 14-D el país es va aturar i el govern va haver de rectificar: malgrat disposar de majoria parlamentària suficient, va enterrar el Pla d'Ocupació Juvenil i el març del 1989 va aprovar una nova llei de mesures addicionals de despesa social que augmentava les pensions al SMI i les retribucions d'empleats públics i pensionistes segons la inflació del 1988 i no segons la previsió. Es va produir un gir en matèria de drets econòmics i socials i es van obrir nous espais de diàleg i concertació social entre el govern i les organitzacions empresarials i sindicals que, en consolidar-se, van permetre la millora de la qualitat de vida de les persones.
Avui el context és diferent. Però, si volem construir el futur, és necessari no resignar-nos. Per defensar i ampliar drets laborals i drets de ciutadania, ens cal mobilització, acció, proposta i obrir espais de negociació i acord. La vaga general és un instrument útil d'últim recurs. No es pot descartar, però no es pot utilitzar gratuïtament. Les tres darreres vagues generals han estat la resposta adequada i proporcional a les agressions del govern contra els drets laborals i socials i avui el conflicte social segueix instal·lat, als centres de treball i als barris. La mobilització social, quan és àmplia i majoritària, quan disposa d'amplis suports socials, quan es fonamenta en la unitat sindical i en la confluència amb la diversitat de moviments, plataformes i entitats existents, i quan té objectius clars, pot canviar les coses. El 14-D culminava un procés que havia eixamplat la consciència social. Avui estem immersos en un procés per trencar la por i la resignació i mobilitzar la majoria social per recompondre drets i millorar el futur a l'empresa i la societat.