Fins la unitat d'acció

Fa vint-i-cinc anys del 14-D del 1988. La primera gran vaga general de la democràcia. Aquella vaga serà recordada sempre per la desconnexió del senyal televisiu de TVE. No obstant això, l'apagada televisiva només va ser la plasmació gràfica de l'enorme consens social en contra d'un govern que pretenia fomentar la contractació dels joves a través d'un Pla d'Ocupació Juvenil (PEJ) que obria la porta a la precarietat laboral dels joves treballadors en forma dels anomenats contractes porqueria. El PEJ va restar oblidat en un calaix de La Moncloa.

La vaga del 14-D també va suposar la construcció d'un formidable front social encapçalat pels sindicats que entenia a la perfecció que assumir la precarietat dels joves d'aquell moment implicava un retrocés en el terreny dels drets socials i les garanties laborals per al conjunt dels treballadors i les treballadores. Des de la responsabilitat i el compromís intergeneracional, la societat espanyola i catalana van donar una resposta contundent, un avís nítid que el govern de Felipe González havia de captar i entendre. Els carrers van minimitzar la majoria absoluta d'un PSOE, aleshores, fort i ben arrelat.

El govern no va aprovar una reforma que arrabassava drets laborals i es va començar a construir la percepció col·lectiva que les aturades generals tenien efectes immediats sobre l'agenda dels governs de torn. I així va ser en successives convocatòries. Però, com esmentava, aquella vaga general també va comportar profundes conseqüències en el terreny de l'esquerra política i social a Espanya i a Catalunya.

D'entrada, la convocatòria de l'aturada general va significar un primer trencament entre el PSOE i la UGT. Les dues organitzacions fins al moment es consideraven unides per estrets vincles de germanor, fins al punt que l'estratègia d'una i de l'altra es formulaven des de la fixació comuna dels objectius i la col·laboració estratègica. El 14-D va ferir aquella relació que, sense desaparèixer, es va començar a redefinir.

Es col·locava en vies d'extinció un model de relació basat en una interessant metàfora d'inspiració industrial: l'anomenada correa de transmisión, que fins aleshores havia caracteritzat un cert repartiment de funcions entre el sindicalisme de classe i l'esquerra política. Per contra, naixia un altre terme: l'autonomia sindical, que inaugurava el camí de la clarificació de papers entre l'activitat dels sindicats i la dels partits polítics. Una diferenciació que tenia molt de normalització democràtica en una societat que ja feia una dècada que havia superat la dictadura contra la qual organitzacions sindicals, partits polítics i moviments socials havien sumat fins al punt de fusionar entorns, objectius i funcions.

Els sindicats, a partir d'aquella vaga general, vam deixar de tenir la mirada posada en els respectius partits de referència per començar a mirar-nos molt més entre nosaltres.

La del 14-D va ser la primera vaga general unitària i des d'aleshores totes ho han estat. Si aquella mobilització va ser un èxit, no ho va ser només perquè vam aturar les intencions del govern del PSOE, sinó perquè va obrir a la unitat d'acció sindical, que va contribuir –i la història així ho jutjarà– a aconseguir les millores socials i els drets laborals que ara estan en perill i que hem de continuar defensant des d'aquesta mateixa voluntat unitària.