La fórmula per quadrar els números
El sector químic ha resistit la crisi i preveu un repunt de fins al 2% el 2014.
La Federació Empresarial de la Indústria Química (Feique) preveu, per a aquest 2014, un creixement productiu al sector químic d'entre l'1,7% i el 2%. El repunt es calcula de prop del 4% en el cas de les vendes i del 4,5% en les exportacions. No són males xifres per a una activitat industrial que factura més de 55.000 milions d'euros a tot l'Estat i que genera més de 154.000 llocs de treball de manera directa. El mateix Ministeri d'Indústria (en un document d'anàlisi sectorial) defineix la química com una activitat “estratègica” per a l'economia espanyola, atès “el seu pes en el conjunt de la indústria i el seu caràcter fortament exportador i innovador”. En el mateix document, el ministeri admet que Catalunya és un pal de paller: “Quasi la meitat de la indústria química espanyola se situa a Catalunya, amb una especial menció per la seva rellevància del pol químic de Tarragona,” I és que només al polígon petroquímic tarragoní, segons dades de l'Associació Empresarial Química de Tarragona (Aeqt), s'hi concentren 600 milions d'euros anuals en salaris, derivats de 10.000 llocs de treball directes i 30.000 més d'indirectes. Una prova de l'activitat que s'hi genera és el fet que porten segell tarragoní un 40% de tots els plàstics que es produeixen a l'Estat espanyol i, segons apunten sovint els directius de les empreses que hi operen, no es tracta de plàstics de saldo que valen per a poca cosa més que per fer bosses de supermercat, sinó que són materials d'alt valor afegit, escumes i peces de tecnologia que troben aplicació, per exemple, en el terreny de la seguretat, els aïllaments o l'automoció.
Però, tot i ser un segment industrial que s'ho ha sabut manegar per esquivar la crisi amb certa solvència, no tot són flors i violes per a la química. En una reunió recent del Fòrum Energia Empresa de Foment, es va tornar a posar sobre la taula la que és considerada la principal amenaça per a la conservació del negoci químic al país: l'elevat cost de l'energia.
El preu al qual les empreses han de pagar l'electricitat compromet la rendibilitat del procés de producció. “Resta competitivitat a les empreses catalanes i espanyoles i amenaça l'activitat industrial”, van coincidir a assenyalar el conseller d'Empresa i Ocupació, Felip Puig; el president de Foment, Joaquim Gay de Montellà, i els diversos industrials participants en el debat. Jesús Loma-Ossorio, president de l'Aeqt i màxim responsable de Bayer a la península Ibèrica, no amaga que l'alt cost de l'energia a l'Estat espanyol en comparació de la resta d'Europa i, sobretot, dels Estats Units i els països emergents, amenaça inversions internacionals presents i futures. D'una manera similar es pronuncia Erwin Rauhe, conseller delegat de Basf a Espanya, que alerta sobre la possibilitat que el cost de l'energia paralitzi futures operacions de les multinacionals a l'Estat en benefici d'altres emplaçaments que puguin resultar més atractius a l'hora de fer números. El president d'Ercros, Antoni Zabalza, també és crític amb els peatges de l'energia i denuncia que s'han incrementat un 82% des de finals del 2008, cosa que demostra que és “fals que el govern espanyol sigui un govern a favor de la indústria”.
En aquesta mateixa línia, Carles Gasòliba, president del centre d'anàlisis d'afers internacionals Cidob, afirma que “el preu del gas és tres o quatre vegades més elevat a la UE que als Estats Units”.
Els temps estan canviant?
No obstant això, una cosa és el que digui Bloomberg i l'altra és la realitat. I és que, tot i el convenciment sobre la necessitat imperiosa de donar energia a preus més competitius, i malgrat la insistència de determinats sectors d'apostar pel fracking per aconseguir fonts energètiques més barates (en aquest cas, gas pissarra o shale gas com se'l coneix en anglès), encara són forts els recels que desperta la tècnica de la fracturació hidràulica (fracking en anglès). Fa dues setmanes, en una conferència a la Cambra de Tarragona, José Luis López de Silanes, president de CLH, no es va estar de lamentar el fet que Europa “posi dificultats” a l'extracció de combustibles fòssils a través de la fracturació hidràulica. López de Silanes demanava celeritat i assenyalava que “a Europa estem donant moltes voltes al tema i quan ens decidim els americans ja se'ns hauran menjat”.
Mentre que Catalunya té vetades per llei les extraccions d'hidrocarburs per mitjà de fracturació hidràulica, l'Estat espanyol té autoritzades més d'un centenar de perforacions (sobretot al nord de la península) a tall d'experiment. Els defensors d'aquesta tècnica d'extracció d'hidrocarburs mantenen que, a part de procurar l'autosuficiència en gas, el fracking reportaria a curt termini 60.000 llocs de treball. Els crítics, però, entenen que la barreja d'aigua i de substàncies químiques que cal injectar al subsòl per obtenir el gas és una amenaça ecològica i, per donar fe de les conseqüències que té fer experiments amb el gas, posen com a exemple els sismes registrats al delta de l'Ebre a partir del projecte Castor. En qualsevol cas i mentrestant, el sector químic català s'ha marcat un pla de ruta propi per continuar sent competitiu.
fent camí.
Igualment, i en la línia que si no es pot competir per preu s'ha de competir per qualitat, s'acaba de constituir el clúster ChemMed. És un projecte impulsat per l'Aeqt i el Port de Tarragona (amb ple suport de la Generalitat i del govern espanyol) per projectar en l'àmbit internacional l'atractiu i la competitivitat del territori tarragoní per a la indústria, la docència, la investigació i la logística de la química.