Gran angular
Felip Massot
President de Vertix
“S'equivoca qui diu que els empresaris no volen el dret a decidir”
Tenim gent que podria estar treballant esperant els permisos d'obres
Trigarem 10 anys a assolir una producció normalitzada de pisos nous
Qui va comprar entre el 2003 i el 2008 ha perdut, però qui compri ara guanyarà
El sector immobiliari ha viscut un tsunami i ens hem d'adaptar
El diner és covard i conservador i per això els empresaris es mantenen callats
El canvi es nota amb els bancs, ara diuen sí a coses que fa un any deien que no
Felip Massot és un d'aquells empresaris fets a si mateixos, dels que van començar del no res i que avui, a pesar de la forta crisi, del “tsunami” com prefereix dir-ne ell, que ha arrasat l'economia i el sector immobiliari en particular, continuen pensant i planificant nous projectes. Des del 1972, any en què va fundar Vertix, la immobiliària ha aixecat prop de 13.000 habitatges, bàsicament a Catalunya, i ha contribuït a construir el nou paisatge urbà de localitats com Gavà o Viladecans, on va iniciar la seva activitat.
Però la figura de Massot ha traspassat les pàgines salmó en més d'una ocasió, bàsicament per ser una excepció dins el món empresarial a l'hora de definir-se sense embuts al costat de CiU. Una rara avis en un món on les opinions polítiques es deixen per als sopars en família.
Com a empresari com veu el moment polític que viu Catalunya?
Sobretot sense pors. Hem de ser agosarats i seguir el president Mas. Evidentment que qualsevol posició és legítima i que no totes les organitzacions empresarials mostren les mateixes sensibilitats, però qui diu que els empresaris no estem per donar suport al procés va absolutament equivocat. Els empresaris som tots, els grans, els mitjans i els petits, i estic convençut que si un dia els reunim a tots hi haurà una majoria clara que es mostrarà a favor del procés.
Aleshores per què costa tant que empresaris de referència es pronunciïn obertament a favor del dret a decidir?
Perquè els diners són covards i conservadors per definició i per això la majoria dels empresaris es guarden les seves opinions, per por de les conseqüències. Però jo continuo insistint que la gran majoria té un sentiment sobiranista, de major o menor grau, i en tot cas l'única manera de saber-ho és anant a votar.
I vostè els dels qui veuen brots verds en l'economia?
Estic convençut que aquest 2014 serà millor que el 2013, no molt millor però sí una mica, i això ja és un canvi.
I al sector immobiliari?
A poc a poc estem assimilant la nova situació, ha passat un tsunami i ens hem d'acostumar a la nova realitat, però no és fàcil perquè aquest tsunami ha fet canviar els valors de referència. El sistema financer s'ha trobat que havia deixat 50 a un empresari que posava uns altres 50 per comprar una fàbrica que valia 100, i ara resulta que aquella fàbrica val 20 i el banc ha perdut 30. Això és molt difícil de gestionar. Els bancs han estat quatre o cinc anys sense finançar res i molt menys al meu sector, i ara amb les engrunes que han quedat després del tsunami hem de ser capaços de trobar altre cop la normalitat.
I què s'hauria de considerar normal al sector?
Evidentment la normalitat al sector no és la del 2006 sinó més aviat la del 1997. Jo acabo de comprar solars nous a preus del 1997. Abans venia pisos al Prat per 320.000 euros i ara els venc per 200.000. Molt bé, doncs m'he d'adaptar. Hi ha molta gent que aguanta les empreses sense guanyar diners amb l'esperança que a poc a poc s'anirà arreglant la situació.
I la situació s'està començant a arreglar ja?
El procés de recuperació el notes sobretot amb els bancs. Al que fa un any i mig et deien que no ara et diuen que sí i a coses que ara et diuen que no, d'aquí a uns mesos diran que sí, perquè al final aquest és el seu negoci, i no deixar diners a l'Estat i comprar bons. Això és economia virtual.
I en aquest procés de recuperació, les administracions ajuden o posen pals a les rodes?
Pals a les rodes, perquè el sistema es tan farragós i pesa tant que paralitza els propis polítics. Situacions com la que es viu als Estats Units, on pots obrir una botiga demà i portar els papers demà passat aquí són impensables.
Però el problema és que arribem a uns nivells absurds. Per exemple, jo tinc demanats a l'Ajuntament de Barcelona uns permisos per fer obres al carrer des de fa dos mesos i anant bé no espero que em contestin fins d'aquí a quatre mesos. I resulta que en aquesta obra hi treballaran directament unes 30 persones, i indirectament un centenar, però de moment aquestes persones estan de braços plegats, esperant. I això no pot ser, i menys amb els nivells d'atur que tenim.
Però el problema és que arribem a uns nivells absurds. Per exemple, jo tinc demanats a l'Ajuntament de Barcelona uns permisos per fer obres al carrer des de fa dos mesos i anant bé no espero que em contestin fins d'aquí a quatre mesos. I resulta que en aquesta obra hi treballaran directament unes 30 persones, i indirectament un centenar, però de moment aquestes persones estan de braços plegats, esperant. I això no pot ser, i menys amb els nivells d'atur que tenim.
Realment no sembla molt lògic.
Un altre exemple. El 15 de desembre vam acabar una promoció al Prat de 78 habitatges de protecció oficial en règim concertat. D'aquests, 72 ja estaven venuts en acabar-los, però fins la setmana passada no els hem pogut entregar perquè hem estat esperant el vistiplau de les diferents administracions.
Després d'anys d'una relació potser algun cop massa estreta entre promotors i polítics, la crisi els va convertir en els dolents i no sembla que el sector immobiliari s'hagi tret aquest estigma de sobre ni resulta fàcil sentir un polític parlar del seu paper en la recuperació econòmica.
Aquest és un sector maleït per definició. Si un fabricant de pantalons et diu que el seu benefici sobre el producte és d'un 20%, ningú ho veu malament, però si ho diu un promotor, aleshores ja és una altra cosa. I en part és normal i ho entenc perquè un pis et costa 300.000 euros i el pagues durant 30 anys, i per tant a la gent li resulta molt més fàcil parlar d'especulació.
Home, una mica d'especulació hi va haver per generar tanta bombolla...
Durant cinc o sis anys el sector no ha pogut començar cap projecte perquè es van fer massa habitatges i la meitat en llocs on no tocava. Però la culpa no és només dels promotors, ni dels bancs, la culpa és de tots. Els polítics també s'han gastat el que no tenien i ara veiem notícies de túnels de l'AVE fantasmes que mai s'haurien d'haver fet. I respecte als promotors, és veritat que ens hem equivocat molt, però en 30 anys hem tingut molts més encerts que equivocacions, i ara és moment de tirar endavant amb la recuperació i no d'estar acusant-nos els uns als altres.
I què fem amb tot l'habitatge que s'ha construït de més?
Si agafem el mapa de Catalunya i dibuixem una àrea al voltant de Barcelona que pugi des de Castelldefels fins a sota de Mataró, en aquesta zona hi viuen 4,5 milions de persones i aquí falta habitatge. En canvi, a la resta del mapa, on no arriben als 3 milions de persones, sobra habitatge a punta pala. Al Prat jo acabo una promoció i aquell dia ja la tinc gairebé venuda. Els habitatges de costa també acabaran tenint sortida perquè la gent aprofitarà per adquirir una segona residència a preus baixos. Ara bé, a Tàrrega es podran vendre els centenars de pisos que es van projectar pensant en la demanda que portaria la presó? És clar que no.
Quan es considerarà normalitzat el sector promotor?
Jo situo la demanda normal en uns 25.000 habitatges nous a l'any a Catalunya. Ara estem en nivells molt inferiors als 10.000 i n'havíem arribat a projectar 70.000 en un any. Cap dels dos extrems té sentit.
I què cal per arribar a aquests 25.000?
Sobretot que a poc a poc es vagi guanyant estabilitat a la feina. L'objectiu és que 1,5 milions dels 6 milions d'aturats que hi ha ara al conjunt de l'Estat trobin feina, i per arribar a això podem necessitar deu anys. En tot cas el que cal és que la gent vagi agafant confiança. Jo acabo de comprar nous solars i feia cinc anys que no comprava res. Ara falta que el sector financer acabi d'acompanyar, però hem de pensar que la sortida serà molt lenta.
Què pensa de la nova taxa sobre els pisos buits que ultima el govern català?
Això és una barbaritat, i estic convençut que s'ho acabarà carregant el Constitucional perquè no té cap sentit.
Tampoc està gaire d'acord amb el discurs polític que ara aposta pel lloguer...
Ens diuen que lloguem, però això és una bestiesa. Avui un pis a Sant Cugat amb pàrquing, piscina i tres habitacions pot costar 240.000 euros. N'hauràs d'avançar uns 75.000, i si no hi arribes, tranquil, t'ajudaré. Per la resta plantegem una hipoteca a 30 anys amb una quota de prop de 800 euros, una xifra molt assequible. Però és que a més aquest pot ser el teu pla de pensions, els 800 que no hauràs de pagar de lloguer quan arribis als 65 anys. I això, tenint en compte que el futur del sistema públic de pensions no està gens clar, és molt important.
Però la crisi ha posat en dubte que comprar un pis sigui una bona inversió...
Si mirem enrere i comencem des de l'any 80, els únics que han patit aquesta pèrdua de valor són els qui van comprar entre 2003 i 2008, en aquests casos el seu habitatge avui val menys. Però tota la resta han guanyat.
Són cinc anys però pesen molt perquè són els més recents...
Els pocs que han pogut comprar des del 2011 ja no perden.
És bon moment per invertir?
Absolutament, sabent sempre el que es compra. Ningú pot esperar que els preus pugin a llocs com Mollerussa, però a l'àrea metropolitana segur que sí.
De Belianes a la zona alta de Barcelona
Quan Felip Massot va arribar a Barcelona tenia 16 anys i una maleta més aviat buida. Es va instal·lar en una pensió i va enllaçar petites feines fins que amb 27 anys va muntar el seu propi negoci, una oficina de compravenda de pisos a Viladecans. Les coses van anar bé i allò es va convertir en l'embrió del que acabaria sent una de les grans promotores catalanes.
Vora dels 70, Massot té clar que si encara va cada dia a treballar és perquè l'apassiona el que fa. Construir pisos l'omple quasi tant com col·leccionar art -té més de cent quadres i entre ells destaquen els d'artistes com Barceló o Tàpies-, i tot i que la seva filla ja està incorporada a l'empresa no té pressa per jubilar-se. Gaudeix mirant des del seu despatx la plaça Belianes -ell la va construir i va proposar el nom a l'Ajuntament-, i mostrant l'olivera que hi ha plantada i que van portar des del seu poble.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.