opinió. President de la FOEG
No en nom nostre
En temps de crisi, les polèmiques entre estatistes i liberals revifen, justament perquè és llavors quan el paper –positiu i negatiu– de l'Estat es fa més palès. Per això, els defensors de l'Estat –socialistes, ecologistes i socialdemòcrates– fan la lloança del sistema de salut i de benestar orquestrat a Occident des de fa cinquanta anys. Són els mateixos que donen suport a la dotació funcionarial i a tots els ajuts que els poders públics puguin habilitar. Per ells, és quan hi ha més crisi, que l'Estat ha de demostrar més que mai el seu potencial i facultats per gastar, al marge dels dèficits conjunturals i estructurals que se'n pugin derivar, perquè hi ha en joc la supervivència del progrés i de la pau social.
La font principal d'inspiració d'aquests sectors són les polítiques socials impulsades per la presidència de Roosevelt dels 30 i els 40 als Estats Units. Precisament, les crítiques d'aquestes polítiques –sovint acompanyades d'un gran proteccionisme econòmic– són les pròpies dels sectors contraris a reforçar el paper de l'Estat en temps de crisi. Aquests sectors, de tarannà liberal, consideren que l'augment de la despesa pública i dels dèficits constitueixen la pitjor manera d'afrontar les crisis. Així, per exemple, per parlar del cas espanyol, són molts els que consideren que els comptes públics van pel camí de provocar la insolvència de l'Estat pel gran augment de despeses i la caiguda paral·lela d'ingressos. Així, l'endeutament de l'Estat creix a raó de 800 milions d'euros diaris i, a finals d'any, el deute públic arribarà al 60% del PIB, és a dir, s'haurà doblat. En conseqüència, d'aquí a un parell d'anys s'haurà generat deute per a un mínim de dues generacions.
Amb tot, mentre estatistes i liberals polemitzen, les empreses cauen, es consolida la desocupació i es dificulta la refeta econòmica. A l'Estat, les empreses destruïdes ja són prop de 200.000, i el nombre de desocupats arriba als quatre milions. Els empresaris no en podem dir gaire cosa, sobre el què i el com de la despesa o l'estalvi que convé a l'Estat, però el govern espanyol faria bé d'escoltar-nos pel que fa a evitar la destrucció d'empreses i d'ocupació. I és precisament això, el que està resultant molt difícil.
Repeteixen que volem l'acomiadament lliure, quan el que demanem, en realitat, és que s'agilitin les relacions contractuals per afavorir les contractacions i millorar els diferencials de productivitat.
Asseguren que estem en contra dels funcionaris, quan en realitat tan sols requerim una major agilitat en els tràmits burocràtics i que s'evitin duplicitats innecessàries.
Afirmen que exigim subvencions, quan només reclamem una millor disponibilitat financera de mercat.
Mantenen que som contraris als impostos, quan l'únic que volem és alleugerir les moltes càrregues que suporta l'empresa. Unes càrregues que ara pretenen apujar, quan el que caldria és més rigor pressupostari i que no es malbaratessin els diners públics. En aquest sentit, la falta d'entesa entre govern, sindicats i patronals ha estat fins ara gairebé absoluta, i ho continuarà sent fins que no s'entengui que sense empreses no hi pot haver economia ni creixement, i que, per tant, el suport a les empreses, sobretot a les majoritàries pimes, ha de ser una prioritat absoluta de tothom, si és que de debò es vol continuar mantenint l'estat del benestar del qual tots estem ben orgullosos.
