Vida al Bloc 47

“No estic aquí perquè no vulgui pagar un lloc per viure, hi sóc per necessitat.” L'Aurelio fa més de seixanta dies que viu en un dels pisos del bloc ocupat per la Plataforma d'Afectats per la Hipoteca (PAH) de la carretera de Santa Oliva, al Vendrell. La seva és una història marcada per un cúmul de fatalitats que, com la majoria de persones amb una situació similar, el van expulsar de manera traumàtica del sistema i el van deixar en una situació de marginalitat. Ell ha dit prou i ara té més assumit que mai el lema “Sí se puede”, que es pot llegir en moltes de les parets del seu bloc. Té 47 anys i des dels 14 que treballava en el ram de la construcció. Primer, una hipoteca pont; després, dues carències hipotecàries, i a partir d'aquí: un accident laboral que li ha deixat un ull tocat, una indemnització que es va quedar el banc quan el van acomiadar i un divorci. Amb un obrir i tancar d'ulls, del tot al res. “He treballat tota la vida i la Constitució, aquesta que per a segons què és sagrada, diu que tinc dret a un habitatge. Per això he decidit ocupar”, explica entre resignat i reivindicador. El 26 té una cita judicial per haver ocupat l'edifici on de moment viuen cinc famílies. No té por, potser perquè no té res més a perdre. “L'únic que fem és ocupar blocs rescatats amb els diners de tots i el que volem és que s'alliberin i que es gestionin com a lloguer social”, especifica.

El pis on viuen ara ell i el seu fill els caps de setmana que li toca tenir-lo forma part d'un bloc de 36 habitatges que s'ha batejat com a Bloc 47, amb referència precisament a l'article de la Constitució que garanteix el dret a l'habitatge. Els pisos estan repartits en dues escales, la que de moment estan ocupant i rehabilitant i l'escala B, la qual han batejat com “el costat fosc”. No costa gaire endevinar el perquè del nom si t'acompanyen a fer-hi una visita. L'escala està plena de runa i els sostres de Pladur, rebentats per extreure'n tots els cables. Les portes blindades de molts pisos tenen els panys destrossats i les finestres de l'escala estan sense vidres. A l'interior d'uns pisos que eren d'obra nova i que van quedar enllestits el 2009, l'espectacle és igual de dantesc. N'han arrencat campanes extractores, aixetes, calefactors, forns i tot el que es pugui revendre al mercat negre.

Pisos saquejats

Expliquen els que ara hi viuen que el bloc és de la Sareb, el banc dolent, i que l'estat en què es trobava quan hi van entrar no fa més que corroborar l'absurditat d'una situació cada dia més habitual. “Jo he arribat a dormir en un pàrquing mentre aquí deixen que se saquegin i es destrossin uns pisos totalment nous”, explica Juan José. Ell també té 47 anys i segueix un patró similar al del seu company. Tenia un pis en propietat a Barcelona, on regentava un parell de bars. No poder afrontar els pagaments de la hipoteca va ser el desencadenant de tot plegat i al final va fer cap a la població penedesenca de Bellvei, d'on també va ser expulsat del pis per no haver pogut fer-se càrrec del lloguer. “Amb quatre fills i 426 euros no et pots plantejar pagar res”, es queixa. Està divorciat i ell i un dels seus fills –el de 15 anys– viuen al Bloc 47 amb l'esperança de poder posar el comptador a zero i començar de nou. “El que està passant aquí no té cap sentit”, murmura amb el cap cot. Ara ell i la resta de membres de la PAH del Vendrell estan intentant tornar a fer habitables uns pisos que ja ho tenien tot perquè s'hi poguessin instal·lar altres famílies. “No tenim recursos, però tenim dues mans i el suport de molts veïns”, explica.

I és que l'ocupació del bloc per part dels membres de la PAH a final de setembre va suposar, també, un respir per a un veïnat que vivia intranquil pels moviments que hi havia a l'edifici i els saquejos constants. “Els veïns ens donen menjar, roba, mobles i coses que els sobren. I fins i tot el Mossos ens han dit que amb l'ocupació
de l'edifici els hem tret un focus de conflicte”, remarca l'Aurelio.

Al bloc, a més de la família del Juan José i l'Aurelio, també hi ha instal·lat un home que viu sol, un matrimoni amb dos fills i un altre matrimoni sense fills. Hi són ells perquè estaven en una situació límit però la voluntat final és aconseguir que siguin fins a 36 les famílies que s'hi puguin instal·lar. És un projecte a llarg termini, perquè al bloc hi ha molta feina a fer i de moment no tenen la complicitat municipal. “Vam anar a demanar-hi ajuda, que ens donessin d'alta els serveis bàsics, però l'Ajuntament se'n desentén”, es queixen.
I és que més enllà de fer habitable l'edifici, l'objectiu final és aconseguir que el bloc s'alliberi. “Jo el que voldria és viure aquí en règim d'habitatge social, pagant el que hagi de pagar en funció dels meus ingressos”, insisteix de nou l'Aurelio.

La solidaritat porta més solidaritat i tots ells, conscients de com n'és, d'important, una mà oberta quan s'està al límit, han decidit aprofitar els baixos comercials que té el Bloc 47 per crear una cadena que es retroalimenta. Roba, llibres, mobles... tot el que es pugui aprofitar i reutilitzar hi té cabuda i està a disposició d'aquell que ho necessiti. Hi fan activitats socials i tallers oberts perquè la gent prengui consciència d'una realitat que s'explica amb els ulls entelats de llàgrimes. Una respiració profunda, una glopada d'esperança i un darrer desig: “Sí que es pot, sí que s'han de poder canviar les coses.”