DE MEMÒRIA
Una economia de cine (i 2)
Format a París, Josep Gaspar i Serra, un altre cineasta manresà, realitzà una sèrie documental titulada ‘Gent i paisatge de Catalunya' i, el 1919, diversos curts documentals sobre indústries locals catalanes exhibits a Nova York
Un segon tret característic del cine primitiu català és el seu interès per moltes de les cares de l'economia catalana. Si el primer film, del pioner Fructuós Gelabert, presentava la sortida dels treballadors de la fàbrica La España Industrial de Sants (1897), alguns dels que seguiren tenien també com a objecte central la presentació d'activitats econòmiques.
Vegem-ho. El mateix Gelabert és autor d'una pel·lícula titulada inequívocament: Indústria del suro comprimit (1909), i d'una altra amb el títol de La puntaire (1920). Segundo Chomon va introduir l'electricitat al món de les fondes, a L'hotel elèctric (1905).
El prolífic Ramon de Baños, director de la monumental coproducció dedicada a Cristòfol Colom (1916), va dedicar talent i diners a confegir films sobre el port de Barcelona (1907), la travessia de Barcelona en tramvia (1908), una pel·lícula titulada Manufactura de cordillería y aspilleras (1912), el canal d'Urgell (1926), Catalana de Gas (1929), la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis (1929). Als anys de la guerra d'Espanya: Acer llibertari (1937).
El cineasta manresà Baltasar Abadal, autor d'un dels primers films en català: En Nandu va a Barcelona (1930), va rodar (presumiblement, per encàrrec), una pel·lícula en aparença ben poc cinematogràfica: Explotació de ciments Sanson (1921).
Format a París, Josep Gaspar i Serra, un altre cineasta manresà, realitzà una sèrie documental titulada Gent i paisatge de Catalunya i, el 1919, diversos curts documentals sobre indústries locals catalanes exhibits a Nova York.
Albert Marro debutà amb documentals turístics: Visita a Montserrat (1904), La masia catalana (1905), Gira al Parc Güell (1905), El Tibidabo (1905), La Costa Brava (1906), Empúries (1906), Mallorca (1906), Menorca (1906), Eivissa (1906), Roma (1907), París, la ciutat de la llum (1907), Oporto (1907), Carnaval de Niça (1907), Lleida (1907), Els parcs de Barcelona (1907), Carnaval de Reus (1908).
El barceloní instal·lat a València Joan Andreu Moragas fou el director d'un film titulat: Fabricació de maiòlica a Manises (1923), i d'un reclam per a la naixent indústria turística: Belleses de Mallorca (1924). Uns anys abans, el blanenc esdevingut reusenc Josep Pons Girbau havia rodat: La Costa Brava (1915). I, un xic més tard, el mateix Pons signava: Producció i exportació d'oli (1920).
En aquest conjunt no hi podia faltar un primer film sobre l'arquetip del petit comerciant urbà català: L'Auca del senyor Esteve (1929) de Lucas Argilés, que sembla que va agradar molt a Santiago Rusiñol, l'autor del llibre (i de l'obra de teatre).
Ficció a banda, a més dels films sobre algunes indústries, al cinema primitiu català hi ha exemples del que se n'ha dit cinema mèdic, precedent de les sèries sobre hospitals de més tard. Ramon de Baños dedicà una part dels seus esforços a confegir pel·lícules sobre algunes de les grans figures de la medicina catalana. El títol genèric era: Operacions de... I les estrelles eren les mans dels doctors Ferran, Corachan, Costa, Barraquer, Cardenal (1916-18).
Una altra prova de l'interès dels cineastes catalans per la indústria i dels empresaris catalans pel cine fou la confecció -i publicació- d'un excel·lent llibre: Com es fa un film (1934), de Josep Carner-Ribalta, on destaca la vessant econòmica de la producció cinematogràfica.
Laya Films
Pere Fages ha posat en relleu que Laya Films, la productora del Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya dirigida per Joan Castanyer, va rodar uns 120 noticiaris (imprescindibles, necessaris, sobre la guerra d'Espanya) i un bon nombre de documentals de temes no bèl·lics. Els títols que dóna són Delta de l'Ebre: els arrossars, Priorat, el vi, Ollaires de Breda, Tapers de la costa, La Vall d'Aran. A la informació d'IMDb dedicada a Jean Castanier surt un documentary short de 1937 titulat Ollaires de Breda. En plena guerra, els catalans seguien fabricant plats i olles.