L'aptitud econòmica de Catalunya (1927 - 1929) (1)

L'aptitud econòmica de Catalunya (1927-1929) (nova edició: 1983), de Carles Pi i Sunyer, és, ben segur, un dels llibres sobre la societat i l'economia catalanes més importants publicats mai. Per bé que l'enginyer-economista i polític empordanès Carles Pi i Sunyer (Barcelona, 1888-Caracas, 1973) el va escriure i publicar en una situació difícil (la dictadura militar de 1923-30), el resultat fou –és, llegit avui (2015)– excepcional. Per què? Perquè planteja les grans preguntes sobre l'economia catalana, i assaja de respondre-les. I ho fa molt i molt bé.

D'entrada, la pregunta (el 1927!, i, també, el 2015) és saber quines són “les causes de la relativa, però persistent, prosperitat econòmica catalana”. La resposta a aquesta pregunta, encara avui, no és fàcil. Encara hi ha gent, opinadors, que expliquen aquesta prosperitat per l'emplaçament, o el clima, com si no fossin els mateixos o molt semblants a totes les costes de la Mediterrània. Encara hi ha gent que diu que la riquesa agrícola és deguda a una imaginària fertilitat natural, i oblida que, com diu Pi i Sunyer, “la naturalesa ha dotat malament Catalunya, fent-la pobra, aspra i trencada”, car “el terreny és muntanyós i les comunicacions són difícils”.

També s'oblida que, a diferència del que succeeix a altres parts del món, “tampoc la nostra terra està ben dotada de primeres matèries que expliquen la concentració industrial. Les primeres matèries de les seves indústries principals, el cotó, el ferro, el carbó, ha hagut d'anar a cercar-les a fora, i de vegades, ben
lluny”. El que sí que és positiu és la possibilitat d'aprofitar els salts d'aigua dels rius per a generar
energia elèctrica. Ara, segons Pi i Sunyer, “la força hidroelèctrica és solament un avantatge accessori, que ha vingut a darrera hora, quan la nostra formació econòmica era un fet acomplert”. Així i tot, l'electrificació integral de Catalunya planificada el 1937 per la Conselleria d'Economia de la Generalitat serà un factor bàsic per a la continuïtat de la prosperitat catalana (vg. L'Econòmic, 25/6/2011).

Hi ha altres explicacions: “Hom podria encara atribuir la prosperitat catalana a (1) una sèrie de circumstàncies històriques sortoses, a (2) l'atzar propici, al (3) domini polític, al (4) favoritisme, o al (5) privilegi”. Però, repassant els fets no sembla que ni la sort, ni l'atzar hagin actuat a favor de la societat catalana. Tampoc, és clar (especialment, des de 1516), la dominació política sobre altres països. I, menys, els favors o, directament, els privilegis que poguessin arribar a les terres catalanes des de Madrid o París, o, ja al XX, des de Londres o Washington.

El que ha estat i és decisiu, doncs, no és la localització, no són les matèries primes, ni el favoritisme d'unes elits llunyanes i, sovint, hostils. L'única resposta es troba en certes aptituds del factor humà. La principal és l'aptitud per al treball, “l'esforç continuat de generacions de treballadors”. De fet, recorda Pi i Sunyer, “el treball és una defensa obligada en els països dificultosos. I, no solament el treball primari directe: també ho són la traça, l'enginy, la previsió i l'estalvi”. I, hi afegeix: “la intel·ligència”.

Algunes de les pàgines més suggestives del llibre de Pi i Sunyer estan dedicades, justament, a explicar i exemplificar aquest treball intel·ligent de la societat catalana. El fenomen ve de lluny, i és de llarga durada.
Així, a l'edat mitjana, “els monestirs... creen veritables fàbriques”, i, “al segle XIII existia una indústria forta a la major part de les nostres comarques”. Al segle XIV s'havien constituït 45 gremis, que al segle XVI
ja eren 64. La industrialització del XIX és en el tèxtil, però, també, en el metall, la fabricació de farina, la indústria dels taps de suro, i les editorials.

La conclusió és diàfana: “Catalunya és una successió de generacions, ambients i treballs, en els quals col·laboren homes de tota mena.” I afegeix: “Escriure sobre els catalans, limitant-los per la partida de naixement... és cosa mesquina.”