Cases de misericòrdia (1579)

El progressiu (i en conjunt, positiu) desplegament del capitalisme comercial a les àrees econòmicament més avançades de l'Europa del Renaixement, va tenir, però, com a dany col·lateral, l'ampliació de la pobresa urbana. Alguns analistes polítics van pensar que els governs (de les ciutats i dels estats) havien d'actuar, més enllà de les formes de caritat cristiana existents. Seria el inici del que n'hem dit assistència social i estat del benestar.

La participació catalana en aquest aspecte del procés de construcció dels estats moderns fou notable (com succeeix, també, en altres àmbits). La primera fita fou l'encàrrec que l'Ajuntament de Bruges féu a Joan-Lluís Vives i March. El text que va ésser publicat el 15 (amb el títol: De subventione pauperum) s'ha traduït, editat, i reeditat, molt, i ha esdevingut un referent mundial.

El pas següent és el que va fer Miquel de Giginta i d'Oms (Perpinyà, c.1533-1588). L'eclesiàstic rossellonès Giginta va fer, a partir de 1579, una proposta nova, basada, com la de Vives, en la gestió pública. I, tot i la seva llarga estada a la catedral d'Elna, va girar la seva mirada vers la pobresa a les ciutats de la Península Ibèrica del Regne de les Espanyes.

La proposta de construcció de cases de misericòrdia de Giginta era molt completa. D'entrada, els pobres, o desvalguts, o indigents, només hi podien ingressar de forma voluntària, i podien marxar-ne quan volguessin. També hi serien acollits pelegrins, forasters, convalescents (sortits de l'hospital). La casa era un conjunt d'espais funcionals on, a més dels dormitoris i els menjadors i les cuines i els cellers, l'habitatge, els que hi vivien tenien diverses opcions. Una, era la instrucció general, i l'aprenentatge d'algunes tècniques productives, d'uns oficis, que, en el futur, podien ésser útils als interns. Una altra activitat era la producció de determinats objectes, o peces, o robes, que podien ésser introduïts als mercats. Finalment, esbarjo: lectura, exhibició de flors, ocells, peixos de colors.

Les fonts de finançament de les cases de misericòrdia de la proposta de Giginta incloïen: 1. Les donacions voluntàries, caritatives, de particulars o institucions, 2. Els ingressos procedents de les vendes dels productes que fabricaven, 3. Els resultats de les loteries i les rifes que podien organitzar, 4. La suma de les almoines recaptades individualment pels pobres (que tenien l'obligació d'assenyalar la seva vinculació amb la Casa de Misericòrdia, 5. Els recursos de les institucions públiques (consells municipals, Generalitat, Corona), 6. Els llegats en forma de testament dels rics generosos.

Giginta pensava que el destinatari principal de la seva proposta era el rei de les Espanyes. Curiosament, el primer lloc on Giginta va publicar la seva proposta fou a Coïmbra (Portugal), que formava part de l'Imperi Hispànic. Però després la va editar a Perpinyà, Madrid, Saragossa. La primera casa de misericòrdia fou a Toledo (1580), capital històrica. La segona, a Madrid (1581). La tercera, a Barcelona (1583). Després, Saragossa (1668) i València (1673). Van durar pocs anys. Excepte la de Barcelona, que, amb molts canvis, segueix. Un altre exemple de les dificultats de la modernització catalana de les estructures d'estat espanyoles.