Els mapes del creixement (1)

L'AIREF (Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal), que, com succeeix amb moltes autoritats (fins amb aquesta que fou imposada/suggerida per la Comissió Europea) té la seva seu a Madrid, ha donat a conèixer unes xifres sorprenents. Les xifres són les del creixement econòmic interanual (2014-15) del PIB de les diferents regions de l'Estat espanyol. N'hi ha tres –només tres- que estan per sobre de la mitjana espanyola (que és del 2,7%): el País Valencià, amb un creixement del 3,4%, les Illes Balears amb també el 3,4%, i Catalunya amb un 3,1%. El mapa resultant és, curiosament, el mapa dels Països Catalans. Els territoris mediterranis a la península Ibèrica de la Confederació Catalanoaragonesa.

Però aquest mapa ni és nou, ni és un mapa que delimita només una àrea lingüística. Segons va explicar fa una pila d'anys el professor David R. Ringrose en un llibre publicat per la Cambridge University Press, és un mapa econòmic històric. Segons Ringrose, vers 1700 funcionava, amb un gran dinamisme i amb una autonomia total, el que ell anomena “Sistema urbà mediterrani”. Aquest sistema incloïa els ports de Barcelona, Tarragona, Castelló, València, Dénia, Alacant, Palma i Maó. Barcelona hi tenia un gran pes per “les seves drassanes i instal·lacions portuàries superiors, una àmplia gamma de serveis navals, sofisticades organitzacions comercials i bancàries, i serveis eficients com a centre d'emmagatzematge i distribució”. Però era tot el sistema de ciutats el que articulava les relacions amb els ports europeus i del Nord d'Àfrica de la Mediterrània Occidental, amb -via Cadis- les terres d'Amèrica, i les “rutes interiors vers Àustria, Alemanya i els Països Baixos”. Els altres sistemes urbans hispànics (que eren tres: el cantàbric, el de la vall del Guadalquivir i “el sistema urbà interior castellà”) eren molt menys potents que el mediterrani.

Ringrose explicà que al darrere de l'expansió comercial, hi havia processos d'industrialització, incloses “inversions en drenatge, irrigació i agricultura comercial en totes les planes de la costa”. Per exemple: a “les terres baixes del riu Ebre i el seu delta [...] un sofisticat sistema agrícola”.

Gràcies a aquests processos, a finals del segle XVIII, el sistema urbà mediterrani s'havia diversificat i enfortit, i incloïa, a més dels de 1700, els ports de Vinaròs i Eivissa. I els de Cartagena, Màlaga i, també, Gibraltar. Segons Ringrose (que, per cert, al 2015, és un dels que escriu a la premsa nord-americana explicant què és Catalunya), al XIX, les guerres napoleòniques i les independències americanes no van ésser negatives. La raó: “L'adaptabilitat del comerç i la vida econòmica de Catalunya enfront de la crisi i del trastorn del comerç americà fou notable. Com succeeix en qualsevol sistema recíproc, la seva mateixa complexitat li va donar un poder permanent, perquè oferia una gamma d'alternatives: quan es tancava una porta se n'obria una altra.” Hi hauria “la indústria tèxtil catalana, les seus de València i les agricultures d'exportació de bona part de la costa”.

Ringrose s'atura al 1900. Però, al 1930, Romà Perpinyà Grau (des d'un centre de recerca de Kiel) defineix, sempre en termes econòmics, el “País Valencià-Català”. Un país que es basa en les exportacions dels ports de Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Barcelona, Tarragona, València, Gandia i Alacant. De fet, “cal que considerem la costa valencianocatalana no com un mar, sinó com un riu”, com un “dels gran rius europeus”.