El capital té nacionalitat

Un dels principals aliats del procés català vers la creació d'un estat propi és (sense saber-ho ell, ni ningú proper) l'economista sud-coreà Ha-Joon Chang, professor de Política Econòmica de la Universitat de Cambridge. Les raons que dóna Chang al llibre 23 coses que no s'expliquen sobre el capitalisme (Barcelona, Empúries, 2012) són molt potents. La primera és que, a desgrat del que es diu sobre el caràcter multinacional de les empreses globals, el que és cert és que, en plena mundialització, “el capital té nacionalitat”. O, dit d'una altra manera: “Les empreses actuen amb xovinisme.” I això és lògic car “les capacitats essencials d'una empresa no es poden treure fàcilment del territori” on ha nascut. El cas català és, però, complicat, car, al XIX i al XX, hi ha hagut: 1). Empreses catalanes que s'han trobat, això sí, amb els frens i els obstacles (i els cops) originats a la nacionalitat veïna, l'espanyola, que sí que té molt clara la seva identitat nacional. 2) Empresaris estrangers que han creat a Catalunya empreses d'èxit i de llarga durada (Electroquímica de Flix, Barcelona Traction Light and Power, Damm, Moritz o FC Barcelona). 3) Alguns catalans han creat (o han participat) en la creació de grans empreses fora de Catalunya: a Cuba (Bacardi), Mèxic (Sidral Mundet, Bimbo), Argentina (Andromaco), França (Banque Gil, Pari-Mutuel), Alemanya (CHADE), Veneçuela-Canàries (CEPSA). En alguns casos, hi ha hagut retorns del capital català: l'Hospital de Sant Pau, la Fundació Bernat Metge, el Centre de Lectura de Reus o les Llars Mundet. 4) Amb xifres des de finals del XIX, l'Estat espanyol inverteix molt poc al territori català. D'ençà de 1977 és més greu perquè, amb democràcia, el finançament català d'aquest estat ha augmentat, en termes percentuals, mentre el seu volum creix any rere any.

Si tot capital té nacionalitat, tot capital necessita les estructures polítiques d'un estat. No hi ha cap país que hagi crescut, subratlla Chang, sense estat propi. Començant per Anglaterra i els Estats Units, amb, fins a mitjans del XX, uns governs superprotectors i superinterventors. De fet, i aquest és un segon argument, “les polítiques de lliure mercat rarament converteixen els països pobres en rics”. I ho diu un senyor que coneix bé Corea, Japó, Xina, Singapur. Així, Catalunya per esdevenir rica ha necessitat estat. Fins 1714, en tenia. Després, no.

El tercer argument surt de la idea que “tot i la caiguda del comunisme, encara vivim en economies planificades”. Els estats, tots els estats, planifiquen: xarxes d'infraestructures, línies de recerca, sistemes de salut, formes de finançament. En el cas català, qui ha planificat, i segueix, són algunes administracions/empreses públiques: els ajuntaments, les Diputacions, la Generalitat, el Servei Català de la Salut. L'Estat espanyol també planifica. En alguns casos, molt bé: l'aigua de Madrid és d'una empresa pública (en canvi, Agbar és de Suez). Al territori català, molt malament. Així, aquest estat construeix eixos viaris que xoquen en un punt de l'altiplà castellà, mentre ni projecta el corredor mediterrani (que sí que planifica Europa), ni inverteix en els imprescindibles ferrocarrils de Rodalies. I assaja d'immobilitzar l'aeroport del Prat o els ports de Barcelona i de Tarragona. Més, les dificultats del dia a dia de la sanitat i l'ensenyament, originades per la planificació de l'asfíxia pressupostària.