Més del que calgui

Una frase definirà Mario Draghi, governador del Banc Central Europeu (BCE): “Vhatever it takes” (el que calgui). Al juliol del 2012 va fer calmar els mercats assegurant que el BCE faria el que calgués per salvar l'euro. Des de llavors, el BCE ha practicat una política monetària expansiva que ha generat un creixement dèbil, una alça dels mercats de capitals i una caiguda de l'euro davant del dòlar i del iuan.

Ahir, el BCE va reaccionar a una sèrie d'indicadors adversos dels darrers mesos, que posen en dubte la recuperació de l'eurozona. Les mesures amplien la quantitat que el BCE està injectant al mercat comprant actius cada mes, de 60.000 a 80.000 milions d'euros. Si fins ara el BCE comprava només deute públic, ara també comprarà deute d'empreses. També ha retallat el tipus d'interès fins al 0% i el de dipòsit dels bancs fins al -0.4%. És a dir, que el BCE cobrarà més als bancs per guardar els seus diners, amb l'esperança que així els posin en circulació. A més, la compra directa de bons corporatius permet millorar la corretja de transmissió per arribar a l'economia real.

Les mesures són lleugerament més àmplies del que es preveia i el preu dels bons ha pujat, però les borses han reaccionat amb nerviosisme, potser perquè intueixen els límits de l'acció del BCE. Draghi mostra un cop més que sap fer la seva feina en situacions complicades. Lamentablement, cal acompanyar aquesta feina amb mesures de reforma estructural i política fiscal. Si no, és com trepitjar l'accelerador monetari d'un cotxe tot aixecant el fre de mà fiscal. Europa ha d'adreçar aquest desequilibri entre un àmbit monetari integrat amb decisions coordinades i un àmbit fiscal que és un desori. Els ciutadans europeus han també d'afrontar amb el seu vot el dilema entre reforma i integració o prosseguir en la ruta cap a un llarg declivi.

Votant populisme, els ciutadans opten per ignorar la realitat i anar inconscientment cap a la decadència enfront la resta del món. Ara mateix a Alemanya creuen que amb un atur del 4,3% els immigrants són un problema, a França fan vagues per mantenir les 35 hores i a Anglaterra es plantegen sortir de la UE com si encara fossin en temps de la reina Victòria.

Això d'Espanya valdria una columna a part. Cal un revulsiu polític i econòmic europeu. Necessitem un clon polític de Draghi o ressorgiran els dubtes sobre el mateix euro, igual que fa quatre anys.