Quin país volem?

Vaig viure des del Parlament el primer tripartit i el descontrol que va ser. El segon, va ser més del mateix, i avui el govern de Catalunya també camina molt directament cap a aquesta perversa manera d'actuar. No m'imagino un govern seriós en què el president i el vicepresident no es parlin abans de fer declaracions que comprometen tot el govern, o que el segon rebi secretament líders i el primer se n'hagi d'assabentar per la premsa. No m'ho imagino.

Divendres passat, escoltant el vicepresident Oriol Junqueras a RAC1 vaig tenir clar que ERC actua com va actuar en els dos tripartits anteriors i recordats per l'alta conflictivitat interior. Qualsevol govern normal actua solidàriament i dir, com diu el vicepresident, que l'economia és responsabilitat de la Conselleria d'Economia sense dir seguidament, amb solidaritat amb tot el govern és tornar a les pràctiques tripartides d'infausta memòria.

El problema del vicepresident, que ara ha descobert que les classes mitjanes i baixes pateixen una fiscalitat alta, és que porta els dos pressupostos anteriors votant-los i negociant-los amb el conseller Andreu Mas-Colell i mai en va dir res. I la deslleialtat greu d'un membre del govern ve quan, sense consensuar-ho primer amb el govern, llança públicament una proposta que no comparteixen part del seus companys i, alhora, inicia una campanya mediàtica amb tics totalment populistes. Això de dir que paguin els rics, pot ser poc efectiu, però segur que és molt populista.

Imaginem-nos fins on arriba el nivell de la política actual que segons el mateix Junqueras a RAC1, tota aquesta tempesta pot suposar per les classes afavorides uns 4 euros al mes, uns 50 euros l'any, mentre que l'augment als rics, si suposa molts més euros, es cobrarà d'aquí a dos anys, que si no ens enganyen, ja serem independents. O ens enganyen, o és que ens prenen per rucs?

També és cert que aquesta legislatura va començar segrestada pel la CUP i amb tot l'episodi de les negociacions per la investidura es va cedir un espai de poder a una minoria d'esquerres, revolucionària i populista que ha esdevingut clau i incapaç de fer honor als seus compromisos, i si no volem cometre un nou error, és millor no tenir pressupostos que tornar a cedir als xantatges.

Que Eulàlia Reguant sigui la ideòloga d'uns pressupostos de Catalunya és un canvi profund de paradigma després dels anys d'un dels millors consellers que hem tingut i que va ser Andreu Mas-Colell. I el debat encetat pel vicepresident, condicionat per la CUP, proposant apujar impostos, marca un perfil de país segons el qual a la nova Catalunya no són ben vistos els triomfadors ni els que han tingut èxit; al temps que mostren un nivell d'al·lèrgia molt alt a les empreses, als empresaris i a les activitat que generen riquesa. La Catalunya del futur ha de ser aquesta? Només cal veure les crítiques i desqualificacions al president Artur Mas per haver dit que el seu govern era business friendly. Fa temps que noto que molts polítics s'han “cupatitzat” i han assumit part del seu discurs populista i el de la política d'eslògans, i ja seria hora que hi hagi un rearmament ideològic desacomplexat per combatre'l.

Aquesta setmana una Assemblea de Barris per un Turisme Sostenible (ABTS) de Barcelona, feia campanya per “Stop creuers”, entre altres disbarats. I Rafael Pardo, que no sé en nom de qui parlava ni amb quines dades sustentava la seva declaració, deia que “ l'únic que deixen els creuers a la ciutat és despesa i brutícia”. I també aquesta setmana és publicava un estudi segons el qual el Circuït de Catalunya té un impacte econòmic a Catalunya de 340 milions d'euros, dades que evidencien que la posició de l'alcaldessa Colau sobre el circuït era prematura i mancada d'informació.

Realment, si els lideratges i el model de la Catalunya que volen són aquests, potser que ens ho repensem tot plegat.