opinió
Desobeir
El setge i l'ofegament al qual el govern de Madrid i el TC estan sotmetent les institucions catalanes genera reaccions diverses. Totes tenen la seva lògica, però no les mateixes possibilitats d'èxit. L'escena memorable de les cadires de Chaplin i Mussolini a El gran dictador, que els psicòlegs anomenaven escalada simètrica, n'és una; l'altra seria la de Gandhi contra l'imperi britànic, Jesucrist contra els romans i l'establishment jueu o les dones en una societat masclista.
La primera neix instintivament davant la injustícia flagrant o com un contrapoder; els candidats a les eleccions espanyoles en són un exemple vivent. És la dels pinxos i de les persones amb poder que se senten insegures o amenaçades; l'èxit d'aquesta reacció estarà en funció del poder de cada part; és molt heroica, però del tot inútil davant d'algú amb més poder; el feble patirà la trencadissa.
La segona ha de ser en funció dels punts dèbils de la part forta; ha de descol·locar-la; si el fort aplica la força, serà vista com un abús de poder i, per tant, com un signe de debilitat
Tothom que té poder té la temptació d'emprar la primera davant de qualsevol amenaça. Però la testosterona és un argument amb peus de fang, tant com l'oposició frontal cridada al fracàs. De vegades a la vida, per necessitat, supervivència o dignitat, cal desobeir, però amb intel·ligència.
