Enganxats al crèdit

Dels meus anys professionals en recordo molt bé un perfil de clients que jo en deia que estaven enganxats al crèdit. No en tinc evidència clínica però no m'estranyaria que, si es fes un estudi seriós, es podria deduir que hi ha persones i societats que, com qualsevol consumidor habitual de droga, estan enganxades al crèdit. I també he observat empíricament que els “malalts” d'aquesta patologia, per més que els mostris l'error de sotmetre's a aquesta espiral diabòlica i que necessàriament acabarà en col·lapse perquè en aquesta vida tot té un nivell màxim de tolerància, hi insisteixen. I aquesta espiral d'endeutament desaforat només s'atura quan algú, des d'alguna posició de força o els prestadors, diuen prou. És molt difícil que els “enganxats”, per ells mateixos, se'n puguin sortir.

Em sembla que no cal esmerçar massa esforços per defensar que Espanya és un malalt enganxat al crèdit, i la pregunta és fins quan durarà. Fins on arribarem? Cal dir que l'endeutament que és per suportar despeses o fer inversions fallides és un acte execrable d'insolidaritat a les generacions futures. I bona part del nostre endeutament és d'aquesta categoria. I avui tothom entén l'atenció al medi ambient com un acte de responsabilitat cap a les generacions futures, però ningú ho pensa amb l'endeutament. Amb això, som tremendament egoistes.

Aquesta setmana el Banc d'Espanya ha fet oficial el que ja sabíem, que l'endeutament del Reino de Espanya supera el producte interior brut (PIB) estatal, un fet que feia més de cent anys que no passava, i no hem vist que cap associació, semblant als que defensen l'ecologia i el planeta, faci manifestacions i ens critiqui el nostre egoisme. La responsabilitat que tots tenim en relació amb les futures generacions és totalment nul·la.

En un país en què la virtut de l'estalvi és inexistent, una època amb tipus d'interès baixos o negativa és com si un drogoaddicte viu en un entorn en què la droga es regala; serà impossible que se'n surti, tot i que s'estigui destrossant la salut.

De fet, l'Estat espanyol és un malalt que preocupa molt la UE, una preocupació que des de fa un any ha anat augmentant. El nivell d'esglai europeu el podem percebre des del moment en què, trencant la prudència que normalment mantenen en períodes electorals, insisteixen amb gran contundència que el proper govern, sigui del color que sigui, haurà de retallar 8.000 milions més dels previstos i s'haurà de sotmetre al pla d'estabilitat aprovat.

El president Juncker i el comissari d'Afers Econòmic de la zona euro, Pierre Moscovici, estan enviant missatges amb exigències creixents i han informat que el juliol, passades les eleccions, estudiarien una revisió dels incompliments del dèficit i una possible sanció del 0,20% del PIB, que en números rodons serien 2.000 milions d'euros. Cal dir que si això passa, que és molt possible, l'Estat espanyol serà el primer estat sancionat pels incompliments del dèficit públic.

El que neguiteja molt la UE és que amb un creixement important del PIB i amb uns interessos extremadament baixos, no s'hagi produït una reducció del dèficit ni de l'endeutament, i si això passa ara, l'evidència del desastre és clara. L'OCDE també ens ha dit que els llocs de treball que es creen són de molt poca qualitat i, per tant, hem de ser conscients que tenim un problema molt greu de futur.

Tenint les coses clares, és l'hora que els polítics, tots els polítics, ens informin de les seves propostes per reconduir la situació i de com faran les retallades. No ens podem excusar amb l'herència rebuda, crítica que sí que ens podran fer les futures generacions. Estem en moments de poca demagògia, cap populisme, i sí de realisme i veritat. El país ha de ser prou madur per entendre la situació crítica i afrontar la realitat tot i que la síndrome d'abstinència de l'addicció al crèdit ens faci patir.