La Caixa
Hi ha tres modalitats de societats anònimes. Les primeres són les de propietat pública: d'un estat, d'una comunitat autònoma o d'un ajuntament. Estan al servei dels habitants d'un municipi, d'una autonomia o d'un estat. La segona modalitat i la més corrent és la societat privada, que pertany a uns accionistes que hi han invertit amb la confiança de treure'n una bona rendibilitat en forma de dividends. La tercera i la menys coneguda és la societat privada que té una naturalesa jurídica no mercantil, però que ha de guanyar diners per assegurar la seva continuïtat i que està al servei d'una comunitat, que correspon a la que hi ha allí on està instal·lada.
A Catalunya i a Espanya hi ha hagut un daltabaix de les caixes d'estalvi. Aquestes pertanyen clarament a la tercera modalitat. Hi va haver qui va considerar que era un model impossible. No és veritat. La seva viabilitat és exactament igual que la de les empreses públiques. Les caixes, catalanes i no catalanes, van patir de poca professionalització dels seus gestors, d'excessiva politització –al servei d'un partit polític– o de mala gestió. La regulació de les caixes espanyoles ha estat restrictiva, com si l'administració pública no volgués carregar amb la responsabilitat de controlar la seva gestió. El resultat és que les caixes que han quedat s'han convertit en bancs, que tenen accionistes que hi inverteixen per aconseguir un bon rendiment, però el control del banc es manté en mans d'una fundació –entitat no mercantil. Els noms són diversos, però si a un client de CaixaBank li demanen amb quina entitat treballa contestarà amb naturalitat que amb La Caixa i que no li vinguin amb endergues.
La vella Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis ha estat sempre ben gestionada en democràcia, un cop va desaparèixer Enrique Luño, el comissari polític del franquisme. Josep Vilarasau la va modernitzar, que prou falta li feia. Ramon Fornesa subratllà el caràcter social de La Caixa, amb una expressió que definia la seva estratègia: “menys Kandinski –exposicions– i més Alzheimer –investigació mèdica”.
Finalment, Isidre Fainé, un home de Manresa, l'ha mantingut al capdavant de les empreses financeres espanyoles i ha destinat 500 milions d'euros anuals a obra social. Ara el substitueix Jordi Gual, que serà president no executiu de CaixaBank, una persona de la mateixa línia i escola que Fainé: bon professional, els peus li toquen a terra i en haver estat cap del Servei d'Estudis de la Caixa té una visió a mitjà i llarg termini que els executius no acostumen a tenir.
La Caixa, creada pel Foment del Treball Nacional, és una prova de les moltes contradiccions de l'economia catalana. Catalunya, pionera en la revolució industrial, no té grans indústries i sí moltes de petites i mitjanes. El Banc de Barcelona va ser el primer banc modern de l'Estat, però ara hem d'anar a Sabadell per trobar-ne un. L'esperit emprenedor català busca un rendiment econòmic a l'esforç aplicat, però resulta que la primera empresa catalana destina una bona part dels beneficis a obra social.