Un govern és per governar

Durant molts anys de l'època clàssica romana, els esportistes i els gladiadors eren els que gaudien de més fama i predicament popular. D'això se'n queixava sovint Ciceró, un intel·lectual antimilitarista, tot i que el seu estimat germà Quint va ser militar, i gens amant dels espectacles esportius o de sang i fetge dels gladiadors. Criticava severament la corrupció política, que era molt abundant, i la compra de vots que els polítics feien al “populatxo” ja sigui per via directa o amb promeses que avui en diem populistes. Era una persona insubornable, i defensor de la justícia davant de qui fos. Però malgrat la seva posició valenta, en la República imperava el “pa i circ” com a element més potent dels poderosos per mantenir el poder. Aquests dies dels Jocs Olímpics hem vist com els temps no han canviat gaire. L'atenció mediàtica popular s'entretenia amb els Jocs o amb els programes de televisió de “la Cinco”, mentre els nostres polítics estan jugant a la ruleta russa, de si votaran sí o no a un Rajoy ferit però no abatut. Fins ara els partits espanyolistes només han mostrat una unanimitat, una gran unanimitat!, i és quan han hagut de fer un pronunciament per anar contra el procés català. Aquí hi ha unanimitat absoluta i sense fissures des de la dreta més extrema fins a l'esquerra, també més extrema. L'Espanya unida avui és l'únic element coincident entre partits que tan sovint es critiquen públicament. Però fins i tot per a ells aquesta coincidència sagrada no és suficient per avançar. Els interessos dels partits i dels lideratges són més potents que l'amor que demostren públicament a Espanya per intentar atemorir la voluntat popular i democràtica catalana. L'escull ara és per recollir prou vots perquè novament Rajoy faci un govern, però ningú parla que, una vegada fet, s'haurà de governar i, si aconsegueix formar-lo, les predisposicions dels líders albiren un futur molt complicat, fins al punt que, en el millor dels casos, podríem tenir un govern que no pugui governar.

Fa molts mesos que estem sense govern, tot i haver fet dues eleccions. I per tant, fa molts mesos que estem fora dels circuits de poder en uns moments clau. Dilluns passat la cancellera alemanya, Angela Merkel; el president de França, François Hollande, i el primer ministre italià, Matteo Renzi, es van reunir a Nàpols per dibuixar una política comuna per al futur de la UE que defensaran en la cimera del setembre a Bratislava i que serà la primera en la qual ja no assistirà el Regne Unit. Així doncs, el dibuix del post-Brexit s'està configurant sense que l'Espanya dels dos mil anys d'història (segons diuen ells) hi tingui seient. De fet, si tenim govern, cosa que encara dubto, el primer que haurà de fer serà establir un sostre de despesa i confeccionar uns pressupostos amb més de 10.000 milions de retallades del dèficit, per complaure les exigències de Brussel·les, i per tant tampoc tindrà gaire temps per dedicar-los a altres afers.

El que ens demostra el tipus de polítics que tenim ho veiem amb les crítiques que ja fa el PSOE de les retallades que vénen tot i sabent ells les exigències per no haver-nos multat. És evident que no sóc gens proper al PP ni al C's, però em sento insultat quan sento els socialistes fer tanta demagògia. De fet, bona part d'aquesta retallada s'haurà de fer per la rebaixa d'impostos electoral que va fer el PP, i d'això els socialistes no en diuen res.

L'estiu i el “pa i circ” dels Jocs s'acaba i el post festum genera sempre una mena de depressió, que alguns en diuen “postvacacional”, però ja sense temps ens adonarem que aviat despertaran totes les carpetes oblidades, i que algunes potser seran irrecuperables per sempre.

A casa nostra, també sembla que el temps polític, no l'econòmic que va molt bé, se'ns hagi aturat jugant a no sé què que ens està cansant excessivament i caldria que recordessin aquell poema de Pep Sala: “Però saps molt bé / que cal que anem de pressa / que potser no hi som a temps.”