El valor del diner

El valor del diner és alt. El cost del diner és baix. Dit d'una altra manera, tenir diner és disposar d'una mercaderia molt valuosa. En canvi, aquesta mateixa mercaderia la pots adquirir amb un cost molt baix al mercat amb el compromís de tornar-la al cap d'un temps. Si aquest diner el deixes en dipòsit en un banc, és possible que quan vulguis recuperar aquests diners, t'adonis que no te'ls tornen tots. En lloc d'aplicar un interès positiu sobre la quantitat deixada t'apliquen un interès negatiu. De fet, si pensem en dipòsits de particulars, la reducció dels interessos positius és substituïda per comissions. Els bancs tenen molta imaginació a l'hora de trobar raons que justifiquin la garrotada d'una comissió: aviat te'n cobraran una si estiueges a la Costa Brava o si els fills estudien en escoles privades.

És el que està passant als bancs integrats a la UE. Fa uns anys, el Banc d'Espanya sancionava severament els bancs que pagaven als dipositants un interès superior al màxim permès. S'anomenaven extratipus i havien arribat a ser del 10% o de l'11%. Ara estem en la situació inversa. No és la primera vegada en la història mundial: el Japó ha viscut uns anys amb interessos molt baixos i negatius. La Gran Depressió americana del 1929, genialment reproduïda per Charlie Chaplin –Charlot– en les seves pel·lícules, va ser una crisi en la qual els preus i els salaris es van ensorrar en un procés que s'anomenava deflacionista.

Fins ara, a Europa, el gran problema era la taxa d'inflació. Els darrers anys de la dictadura franquista i els de la Transició democràtica van ser de taxes d'inflació del 15% i del 20%. Això volia dir que el valor adquisitiu de la moneda perdia un 15% o un 20% anual. José María Ruiz Mateos, l'esperpèntic empresari de Rumasa, no regatejava mai el preu de compra de bancs o d'altres empreses, però imposava un pagament a terminis, com més llarg millor. Si la taxa d'inflació es mantenia alta, acabava pagant amb una reducció equivalent a la inflació, que podia suposar un 20% o un 30% del preu de compra.

El BCE i el Federal Bank als Estats Units deixen el diner als bancs al 0,25% d'interès positiu. Pretenen estimular l'economia, segons la doctrina econòmica tradicional. Si la vols frenar, augmenta els tipus d'interès de manera que la demanda de crèdit baixarà, ja que el cost de l'operació és alt i no sortirà a compte demanar diner a crèdit, si no és que el marge comercial de benefici és molt alt. Amb interessos baixos, es produeix el fenomen invers: s'intenta estimular la inversió, ja que el cost del diner és molt baix. Això sí, el crèdit s'ha de tornar.

En economia, tan dolent és un interès molt baix com un de molt alt. Milton Friedman, un americà molt de dretes i Nobel d'Economia, deia que el tipus d'interès racional havia de ser del 4%. En aquest país hem passat de pagar un 20% d'interès per la concessió d'un crèdit al 2,5% o 3%. El cost del diner continua essent un dels problemes fonamentals del Banc Central de Frankfurt: el cost ja no pot baixar més i amenaça amb una situació deflacionista –baixa de preus i sous–, que és tan dolenta com una situació inflacionària, que era al que estàvem acostumats.