El missatger de la por

Sabíem que encara no havia passat el pitjor, que després del decret de la retallada vindria la reforma laboral, i estendria a la resta de la població aquesta recaiguda en la precarietat o la indefensió que ja han començat a patir els treballadors públics i els usuaris de prestacions socials. Ho sabíem, però no ens esperàvem l'alegria i la voracitat amb què alguns han acollit les males notícies. Les retallades paral·leles a Anglaterra i a Alemanya, els rumors que senyalen Hongria com el pròxim candidat a la fallida, les opinions del Banc Mundial sobre l'economia espanyola; totes aquestes coses i altres de similars han merescut titulars apocalíptics i comentaris que semblen pensats més per atemorir els lectors que no pas per analitzar amb ponderació el que està passant.

Els freds elogis de Brussel·les al govern que ha perpetrat la retallada, acompanyats del plantejament de noves exigències, s'afegeix a aquesta trista llista de fenòmens. No en tenen prou. Volen que la tisora entri més endins, que les activitats confiscadores es disparin, que la població pagui encara més del que ja està pagant, en forma d'atur i de pèrdua dels drets i compromisos que li donaven seguretat. I per aconseguir-ho, cal crear un ambient de por, de catàstrofe imminent, d'allò que els romans anomenaven Hannibal ante portas. Quan tothom es convenci que estem a punt d'estimbar-nos qualsevol mesura, per cruel que sigui, serà acollida com el mal menor, o la salvació.

És en aquest context que l'altre dia vaig sentir unes declaracions de Duran i Lleida que em van fer venir calfreds. L'etern aspirant a ministre de qualsevol cartera en qualsevol govern va dir, sense que se li bellugués ni un múscul de la cara, que el govern no havia de preocupar-se per la vaga general. Ans al contrari, seguia dient, si la vaga s'arriba a fer, serà el senyal que la reforma laboral va de debò, el símptoma que és prou profunda, i això donarà confiança als mercats. Ja fa temps que alguns polítics, generalment de dretes, han perdut les manies i gosen dir en públic coses que abans es limitaven a pensar, i a callar. Ho veiem sovint quan parlen de Catalunya i els catalans, per exemple. Però un elogi de l'explotació com aquest encara no l'havia trobat en boca de ningú. Òbviament, si la població protesta podem concloure que als poderosos, als de sempre, els van bé les coses, però dir-ho en termes tan secs no era la millor manera de fer amics entre els electors. Ara, mercès al clima agònic que han creat, qualsevol elogi del capitalisme salvatge estil segle XIX passa per una mostra de franquesa, de realisme polític, de capacitat per governar.

I on para, aquell Sarkozy que al principi de la crisi deia que aquest capitalisme s'havia de refundar sobre bases més socials? O aquell Díaz Ferran que reclamava, ras i curt, «un parèntesi en l'economia de mercat»? Certament, no s'ha refundat res de res. Però el parèntesi es va fer, els estats van rescatar les empreses, i sobretot els bancs, tot creant dèficit públic, i ara els banquers ens ho agraeixen especulant contra el deute, i empobrint-nos encara més. I tot un sector de la classe política, a l'estil de Duran i Lleida, pretén que no hi ha cap altra sortida, i disfressen la crueltat de pragmatisme. Sembla que no s'adonin que, a més del benestar o la dignitat de les persones, està en joc la pròpia legitimitat dels estats. Si l'estat ja no es pot presentar davant la població com aquella maquinària enutjosa, però en últim terme eficient, que ens garantia determinats nivells de sanitat, educació, obres públiques i pensions de jubilació, si això ja no pot fer-ho, què li queda? L'ús de la força, és clar; al servei dels més rics, òbviament; però és contra aquest model d'estat que des de sempre hi ha hagut revolucions, i costa de creure que sigui això, el que busquen els ideòlegs de les mesures excepcionals. Al cap i a la fi, en algun moment els haurem d'aturar, a aquesta colla.