Salut física i salut econòmica

Un dels problemes més greus que ha creat l’actual pandèmia és que afecta la salut física dels infectats i la salut econòmica d’una forma que podríem dir complementària. Per evitar morts i malalties greus es prenen mesures que afecten durament les activitats econòmiques. És evident que si hem de triar entre la vida d’una persona i la salut econòmica, tots triaríem la vida. Però el problema no es planteja a nivell individual, sinó col·lectiu, de forma que per salvar un número desconegut i indeterminat de persones es prenen unes mesures que poden liquidar en pocs dies la feina d’anys de les empreses.

La Covid-19 és un virus desconegut i encara no coneixem la seva conducta: a vegades mata, a vegades deixa llargues seqüeles i d’altres té símptomes fàcils de suportar, com si fos una grip, i se’n va al cap de pocs dies sense deixar rastre; mata un percentatge alt de les persones d’un geriàtric, que tenen la meva edat i alguna de les patologies que jo tinc, i altres vegades es concentra en minories joves, les quals es recuperen en pocs dies. Tenim governants esbojarrats com el president Trump dels Estats Units, que ha tardat sis mesos a posar-se una mascareta i parla dels morts americans com si es tractés de la collita de blat de moro. Tenim els països que no prenen cap mena de mesures, perquè pertanyen a un Tercer Món, no abandonat per Déu, però sí pels seus germans humans, que suposen una carnisseria espantosa, que no coneixerem fins més tard.

En el nostre cas tenim uns governants que fan el que poden. S’ha optat per governar la pandèmia amb la intenció de mantenir una proporció adequada entre les mesures de contenció de l’epidèmia i les mesures econòmiques necessàries. La bona voluntat per part del Servei de Salut de la Generalitat hi era, i hi és, però el resultat no ha estat gaire reeixit. Les mesures preses han estat molt complicades, difícils d’entendre i de complir, amb canvis seguits i sovint contradictoris. Ens hem hagut d’empassar nombroses manifestacions de la consellera de Salut, que no sé si aprovaria el primer curs de medicina. Finalment, amb sis mesos de retard, al capdavant de la gestió de la pandèmia s’hi ha posat un epidemiòleg. Crec que els que es queixen tenen una bona part de raó o potser és que no se’ls ha explicat tot prou bé.

Catalunya compta amb una magnífica presència de metges. No he sentit gaire la seva veu, la més necessària en aquests casos. Han faltat sobretot recomanacions explicades i informació de tot el que es coneix de la vida i els costums del maleït virus. És clar que ho diu una persona que no ha estat infectada –fins ara–. I que tampoc en té en el seu cercle familiar. La pandèmia de la Covid-19 passarà a la història. Es faran tesis doctorals sobre ella. Potser hauran aparegut més virus, però ja tindrem les vacunes adequades. A Catalunya, la pandèmia ens ha agafat amb un procés polític fonamental pel mig i sense que els fiscals i els jutges del procés s’hagin infectat. Podran dir que aquesta és una prova de la seva imparcialitat, mentre que els catalans dolents han demostrat poca experiència de govern, degut en part al fet que fa 300 anys que no en tenim.