Vaga general

«La vaga general tindrà lloc el 29 de setembre», diuen els sindicats que deuen saber el que costa una vaga general. És molt difícil d'avaluar, tot i que partint del PiB s'arriba a una xifra aproximada. Hi ha tres estimacions del PiB traduït a PPA —paritat del poder adquisitiu— fetes pel Banc Mundial, la Unió Europea i l'FMI. Fent la mitjana i partint-la pels dies hàbils, són 4.898 milions d'euros el cost d'un dia de vaga general. El càlcul és simplista, però difícilment realitzable d'altra forma. La CEOE estima la xifra en 4.700 milions d'euros. Les dades són del 2008, encara fiables. Les dels anys 2009 i 2010, s'assemblen a la realitat com uns ous i unes castanyes. Ho han meditat serenament d'instigar una vaga general? A Europa no n'hi ha hagut cap i sols Grècia ha anunciat la possibilitat.

Els sindicats no actuen ben bé d'acord amb la greu situació econòmica que estem travessant i s'arrapen a la conquesta social per a la classe treballadora, necessària però ara inoportuna. El problema actual no és en absolut de lluita de classes: és econòmic i tècnic. La realitat s'imposa i l'acarament hauria de tenir altres paràmetres. No és pas nou. En una altra dimensió, els anys de president del diari els capdavanters del comitè em deien: «A l'empresa, vostè és el nostre enemic nat», interpretació totalment injusta.

Economistes qualificats estan d'acord que tot i actuant amb energia, no es veurà cap millora fins el 2013. Mentrestant, Espanya és mirada amb prevenció. El Tresor segueix col·locant deute públic al 2,450%, quan el setembre de l'any passat ho feia al 0,729%. Tot plegat fa que sigui necessari com mai lluitar junts empresaris i treballadors. L'atur, amb el parèntesi estiuenc, augmenta imparable i les notícies d'alguns països europeus espanten. La Comissió Europea ha manifestat que les mesures dictades pel govern són insuficients. Promulgades amb dos anys de retard, neixen curtes i creen confusió. La resposta dels espanyols és furibunda. El funcionariat ha respost a la retallada amb més energia que criteri. Aquest privilegiat sector hauria de donar exemple. Vaticino la fi dels esmorzars externs, el tallat de les dotze i els privilegis d'acord amb la liberalitat tradicional dels caps. El retoc de les pensions afectarà la classe més necessitada. Hi ha notícies de robatoris massius de productes del camp, evidència clara que moltes famílies passen gana. Què en treuen els sindicats, de la vaga: atemorir encara més els empresaris? Bona part resten acollonits amb el que, provocats, s'agafaran com a un salvavides al nou decret de reforma laboral i els consegüents problemes. Los insolidarios catalanes podem estar satisfets: de la Unió Europea, els espanyols som dels pitjors i Catalunya resta a la cua d'Espanya. L'empresariat, espantat; els sindicats, clavant coces; el govern, desorientat; la caixa estatal, buida i «España» perd amb Suïssa. «Rodó!!», deia un optimista nat.