Més indústria és igual a menys crisi
En les darreres setmanes, han aparegut informes i dades del primer impacte de la pandèmia de la covid-19 sobre l’economia, que permeten fer anàlisis i extreure conclusions d’interès que val la pena posar de manifest. Evidentment, a tots els països els efectes immediats de la crisi sanitària es resumeixen en una davallada abrupta de l’activitat en el seu sentit més ampli (producció, llocs de treball, xifra de vendes, ocupació hotelera...), però això no ha estat igual ni per països ni per sectors. Podem parlar d’un impacte econòmic immediat molt diferent, alhora que també ho estan sent els efectes dels rebrots i, probablement, ho serà la tan desitjada recuperació. Les dades fetes públiques per l’OCDE i per l’Eurostat sobre l’impacte econòmic inicial indiquen que Espanya ha estat el país que més ha patit la davallada de l’activitat. Segons l’Eurostat, el PIB va caure un 22,1% en el segon trimestre d’enguany respecte al mateix període del 2019, i dades de l’OCDE assenyalen que el descens va ser d’un 22,7% en el primer semestre.
Una anàlisi més acurada del perquè de la desigualtat de l’impacte econòmic ens porta a revisar la composició sectorial dels diversos països i a una conclusió molt important: els més especialitzats en indústria són els que menys han patit les primeres conseqüències de la pandèmia sobre les seves economies i, molt probablement, els que menys estan patint els seus efectes en l’actualitat. El gràfic adjunt mostra una relació notable entre el pes específic de la indústria i l’evolució de l’economia als països europeus: a major pes de la indústria, menor davallada de l’economia i a l’inrevés. Finlàndia, Polònia, Alemanya, Hongria i Àustria en són exemples evidents. El mateix exercici dona idèntica conclusió si es relaciona l’especialització en indústria amb la taxa d’atur del país. La crisi financera iniciada el 2007 ja va evidenciar aquesta rellevant conclusió: a més indústria menys crisi econòmica. I, de fet, els països amb més pes industrial el 2007 van experimentar un millor comportament de la seva economia en el període 2007-2013.
I com està Espanya i Catalunya en aquest sentit? Doncs a la cua. Des de fa temps, el nostre model econòmic ha deixat de banda la indústria. El seu pes específic cau contínuament, de manera que el 1995 la indústria aportava el 21,3% del valor afegit brut i concentrava el 20,6% de l’ocupació total a Espanya, percentatges que el 2019 eren d’un 15,8% i d’un 14,0%, respectivament. A Catalunya els descensos han estat d’un 26,9% a un 19,3% en valor afegit en el període 2000-2019 i d’un 28,8% a un 18,1% en ocupació en els mateixos anys. Veient aquesta indesitjable evidència, quina ha estat la resposta de les autoritats públiques? A la sequera de política industrial de finals del segle XX, l’ha seguit l’eloqüència d’uns discursos “industrialistes” sense continguts ni recursos a principis del XXI i, més recentment, una sèrie de despropòsits que han aparcat plans i projectes amb bones intencions per motius merament polítics (eleccions, canvis de govern...) o, simplement, per falta de dotació pressupostària.
A tot això, s’hi afegeix la urgència de donar resposta a les notícies dolentes que recentment arriben de la indústria amb participació de capital estranger. Sense ser exhaustius, a Catalunya s’ha fet públic, entre d’altres, la marxa de Nissan, el tancament de les plantes de Saint Gobain a l’Arboç i de Bosch a Castellet i la Gornal, així com la reestructuració d’ICL Iberia a Sallent, amb les seves repercussions sobre la cadena de subministradors locals.
L’aposta de futur depèn de situar la indústria, com a mínim, en el 20% del PIB, com assenyala la Comissió Europea, amb una perspectiva una i acció política que siguin llargterministes i decididament contundents. La comunicació de la Unió Europea Un nou model d’indústria per a Europa, del mes de març passat, que s’insereix en les orientacions de la nova Comissió Europea és clara en aquest sentit.
Ja tenim les bases per al full de ruta, ara només falten els recursos. I aquests poden venir dels fons de recuperació europeus aprovats el mes de juliol passat pel Consell Europeu. Són 140.000 milions d’euros per a Espanya, dels quals 73.000 milions en ajuts directes, que cal utilitzar bé i amb voluntat que arribin transparentment a sectors d’activitat i a empreses amb independència de les seves característiques.
