Ètica i capitalisme

Tothom ha d’actuar amb criteris ètics, per descomptat. Per això, quan no es fa, tenim indignació ciutadana i un càstig social. No parlo dels problemes penals, perquè hi ha una diferència entre no actuar èticament i actuar en contra dels articles del Codi Penal. Els bancs acostumen a treballar en la frontera de les dues posicions: no es distingeixen pel seu comportament ètic, però eviten actuacions castigades per la llei. No obstant això, hi ha executius i directors d’oficina que apliquen criteris ètics, dintre de les seves possibilitats. L’ètica suposa pensar en els clients a més de pensar en els accionistes. Ètica vol dir pensar en la comunitat en la qual actuen i en tot el país. Ètica vol dir destinar una part dels beneficis a obres socials o a la recerca. En alguns aspectes, és el que feien les caixes i el que feia, i encara fa, la Caixa de Pensions per a la Vellesa-CaixaBank, que destina a obra social 500 milions d’euros anuals procedents dels beneficis.

És evident que per fer això el banc ha de fer uns beneficis que li permetin fer obra social, a més de l’obra financera pròpia de l’entitat. En els darrers anys s’han creat alguns bancs ètics. No hi crec gaire, tot i que si creixen ja m’estarà bé. Però jo el que demano és que la banca tradicional es mogui per criteris ètics i no tan sols per criteris tradicionals de la vida financera.

La paraula ètica no té gaire bona premsa. Se l’assimila molt sovint a conductes d’altres temps en els quals l’ètica volia dir una vida de sacrifici i d’eremita, pujar dalt d’una columna enmig del desert i passar uns quants anys meditant. És una figura que evidentment no defenso, però ja m’entendran quan dic que l’ètica va una mica més enllà del comportament tradicional del que tenen algunes empreses, bancs inclosos.

La banca que actua amb criteris ètics hauria d’aconseguir que la seva clientela actués amb els mateixos criteris. Si no és així no anirem bé, perquè si els clients no fan el mateix els bancs es trobaran també en una situació delicada. Amb això voldria fer una referència al capitalisme, el sistema econòmic en què vivim des de fa uns quants centenars d’anys. L’ètica no lliga gens amb aquest sistema i això es veu prou quan s’analitza la marxa de les empreses financeres catalanes, espanyoles i del món mundial. Fa temps que dic que el capitalisme està agonitzant, però també és cert que els qui prediquen l’anticapitalisme no ofereixen una alternativa que sigui vàlida. Penso en la possibilitat que es pugui produir un canvi en el sistema econòmic que rebaixi, però asseguri, els ingressos dels qui estan a dalt i que apugi els dels que estan a baix si aquests tenen capacitat per assumir una millora cultural i professional. Aquest punt es proposa reduir la desigualtat d’ingressos entre la població, que avui dia arriba a ser vergonyosa. No pot ser que el director d’una empresa o d’un gran banc guanyi milions d’euros mentre que el sou mínim sigui inferior als mil euros mensuals –això sí per catorze pagues–, el que vol dir uns 13.000 euros l’any. Això ofèn i, a més, no ajuda el desenvolupament econòmic. Situacions com l’actual amb la pandèmia pel mig serien bones per a fer canvis evolutius cap a una solució que es proposés el que jo deia en les línies anteriors. Els empresaris no han de veure-hi una rebaixa en els seus beneficis, sinó una estabilitat en el que guanyen i evitar perdre diners. Els treballadors haurien de tenir assegurat un sou més que suficient per viure, condicionat a un major coneixement de les tècniques del sector on treballen i a un nivell professional, per dir-ho així, quasi universitari. L’estat hauria d’intervenir des de fora, però només per procurar que es mantingués aquest nou sistema econòmic. Els bancs, és clar, haurien de seguir el mateix camí. L’ètica aleshores s’imposaria més fàcilment.