anàlisi
El risc d'una societat fragmentada
els joves
Era dinant en el Parlament Europeu entre una comissió de diputats catalans que havíem anat a visitar les institucions europees, amb una comissió de diputats catalans a la Unió Europea, quan vaig fer la pregunta següent a Raimon Obiols: si als barris perifèrics de París hi ha una revolta de joves, fills d'immigrants, que cada nit cremen centenars de cotxes, escoles, edificis socials, biblioteques… i la policia no és capaç de posar-hi ordre, diuen que és perquè no tenen feina i, per tant, no hi veuen futur, però tampoc no estan prou preparats; si a Europa continuem externalitzant les empreses intensives en mà d'obra poc qualificada, per què els salaris i les càrregues impositives són inassumibles per a les empreses que fabriquen amb poc valor afegit? Quina sortida i quin futur hi veus, per a aquests joves no qualificats?
S'ho va pensar una estona i va dir: la solució és més socialisme. Reconec que no vaig entendre la resposta, però després de d'una legislatura i mitja dels socialistes a l'Estat espanyol, el 42% dels joves (el triple de la mitjana europea) estan a l'atur, i amb dues legislatures a Catalunya, la UGT ens acaba publicar un estudi segons el qual 154.000 catalans entre 16 i 24 anys no treballa ni estudia i que més d'un terç d'aquests, no fa res per trobar feina.
Si hi afegim que la taxa d'abandonament escolar a Catalunya és del 28,3%, més del doble de la mitjana europea, hem de convenir que tenim un problema potencial a mig termini comparable al que de tant en tant surt a Europa.
No vull carregar tota la culpa només al socialisme perquè contràriament al que pensa Obiols, cap govern, sigui de la ideologia que sigui, no en té la solució màgica. La responsabilitat principal és de la família, ja sé que això costa de dir-ho, però la sobreprotecció dels fills els inhibeix. També, i això ho hem de dir, és un problema del nostre model econòmic perquè hem cregut que som un país ric sense ser-ho gaire, que això es el pitjor, i no s'està disposat a treballar per segons quins salaris, i hem desertitzat la nostra indústria d'aquestes empreses intensives en mà d'obra barata, externalitzant-les com a única possibilitat de subsistència. Mentrestant aquí tenim la mà d'obra desocupada i sense cap expectativa de futur.
Tothom demana, com si fos l'elixir de l'economia i de tots els mals, més formació per a aquests joves, que molts no volen estudiar.
És cert que també n'hi ha molts que busquen una feina, sigui del que sigui però l'oferta de feina és molt més reduïda que no pas la demanda, i si no som capaços de tornar a crear empreses, el problema no es resoldrà. De fet, ens podem encaminar cap a una societat dividida entre uns que tindran feina, i segurament ben pagada, la resta que, si en té, serà precària i mal pagada, i alguns que no en tindran mai. Hem de ser conscients que aquesta possibilitat conté un potencial de conflicte social molt alt ja que, durant molt de temps, no és previsible que les ajudes socials mínimes per a la subsistència arribin a tothom; i, ja se sap, quan s'ha de dir que no, no es pot pas esperar que t'aplaudeixin.