Economia

L’energia esdevé la clau mestra del Kremlin

Europa tem el desa­bas­ta­ment energètic, cons­ci­ent de les difícils –i cares– pos­si­bles alter­na­ti­ves a la forta dependència de Rússia. La gasista esta­tal Gaz­prom és la pri­mera sub­mi­nis­tra­dora de gas de la UE, que li com­pra un 40% del gas que for­neix indústries i cases i genera elec­tri­ci­tat. Però també pro­ve­eix a la Unió el 27% del petroli que con­su­meix i el 46% del carbó. Per ara, Putin no ha tan­cat l’aixeta del gas als euro­peus. El pro­blema més gran de sub­mi­nis­tra­ment seria per als països del cen­tre i l’est euro­peus, alguns dels quals tenen el 100% del gas rus –en el cas d’Ale­ma­nya, un 55%–. L’Estat espa­nyol té més diver­si­fi­cat el proveïment i li arriba sobre­tot d’Algèria (42%), i Rússia n’és el quart proveïdor (8,9%).

Les san­ci­ons euro­pees i la nega­tiva dels Estats Units a seguir com­prant ener­gia russa, així com la para­lit­zació de la cer­ti­fi­cació ale­ma­nya al gaso­ducte Nord Stream 2, s’han con­ver­tit en una de les prin­ci­pals armes d’aquesta guerra econòmica. El gaso­ducte era una infra­es­truc­tura clau, pro­pi­e­tat d’una filial de Gaz­prom, que ha cos­tat 10.000 mili­ons d’euros. Havia de trans­por­tar direc­ta­ment gas rus a Ale­ma­nya sense pas­sar per Ucraïna, pri­vant així Kíiv dels ingres­sos del cànon de pas. Cert, Putin té la clau de l’aixeta, però també neces­sita els ingres­sos de l’ener­gia per finançar la guerra: 148.000 mili­ons d’euros l’any pas­sat. El com­pli­ment del con­tracte de ser­vei de Gaz­prom ha ser­vit, també, al vic­ti­misme del Krem­lin, men­tre amb l’altra mà amenaça amb la clau de pas.

La UE busca alter­na­ti­ves per des­con­nec­tar-se com­ple­ta­ment de l’ener­gia de Rússia el 2030, i un 66% en el cas del gas enguany, bàsica­ment mit­jançant l’impuls de tot tipus de reno­va­bles i el recanvi de proveïdors de com­bus­ti­bles fòssils. Pen­dent encara el futur de les nucle­ars en el con­text euro­peu, i ara que Putin les ha con­ver­tit en un perillós i valuós ostatge de guerra. Ara Europa mira cap al golf Pèrsic, on Qatar dis­posa d’impor­tants reser­ves de gas, i també als EUA i Algèria. Per la seva banda, Ale­ma­nya ha anun­ciat que cons­truirà dues noves ter­mi­nals de gas liquat per mirar de com­pen­sar la sus­pensió del Nord Stream 2. El liquat arriba en vai­xell i és més car, en un con­text de preus ja dis­pa­rats.

L’espe­cu­lació s’ha apo­de­rat dels pro­duc­tes energètics, en màxims històrics i pun­tes de fins a 10 vega­des més cars que fa un any. Rússia és el ter­cer pro­duc­tor de petroli mun­dial. El cru asso­leix un preu rècord en anys, fet que dis­para alhora la inflació. La guerra a Ucraïna, però, no és l’únic fac­tor que influ­eix en el preu del petroli: l’OPEP manté el full de ruta acor­dat fa uns mesos i aug­menta len­ta­ment la pro­ducció de cru, gene­rant bene­fi­cis més alts als pro­duc­tors i, alhora, una escas­se­tat d’oferta en un con­text d’alta demanda. La guerra del Krem­lin també es finança amb bar­rils de cru. Ho sap Putin, en bones rela­ci­ons amb l’altre mem­bre pre­fe­rent de l’OPEP, l’Aràbia Sau­dita.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia