Europa, a la cruïlla energètica

Europa, que disposa de pocs recursos energètics i té dependència de les importacions de gas natural i petroli, ha decidit descarbonitzar la seva economia el 2050, amb moltes mancances i errors estratègics en la transició sobre quin paper han de jugar-hi les energies fòssils, un fet que amenaça el benestar dels ciutadans i el futur de la seva indústria.

Al mercat del petroli, hem viscut com els càrtels productors han reduït la seva producció per elevar els preus, o que amb crisis econòmiques el preu es desploma. Ara, amb canvis a la mobilitat –menys intensiva en petroli-, s’està desincentivant l’interès dels inversors en nous sondejos, fet que ens pot abocar a un dèficit d’oferta estructural, amb preus elevats.

En el del gas natural, un mercat competitiu d’uns vint grans productors, és diferent el mercat subministrat per canonades -amb contractes a llarg termini- del del gas liquat (GNL), on conviuen contractes volàtils sense límit temporal. L’est d’Europa, connectat amb gasoductes a Rússia -principalment, a través d’Ucraïna, Bielorússia i el mar del Nord-, rep també gas de l’Azerbaidjan a través de Turquia. El sud d’Europa el rep bàsicament d’Algèria, amb gasoductes amb Itàlia i Espanya. I, finalment, l’oest d’Europa té un model híbrid (gas noruec canalitzat i GNL). Amb la recessió de la covid, Europa va haver de rescindir contractes de GNL que la Xina va adquirir i ara, per manca d’oferta, han disparat els preus del mercat spot.

El sector elèctric té més complexitat. Europa té dos models diferenciats: el francès-britànic, en què predomina l’energia nuclear, i el centreeuropeu, que depèn del gas natural i el carbó, tots dos amb aportació parcial d’energies renovables. A la península Ibèrica, el mixt és diferent: renovables (46,1%), energia nuclear (20,8%) i gas natural (17,1%).

Amb l’actual sistema marginalista vigent a tot Europa, a països com Alemanya és el gas natural el que fixa el preu (2/3 de la seva producció elèctrica). Això no els preocupa perquè disposen de més capacitat d’interconnexió i del gas rus amb preus estables, i els windfall profits que el sistema paga al terç restant, bàsicament renovables, no dispara els preus. A França, les centrals de gas no “contaminen” el sistema en no fer-se servir bona part de l’any.

Al mercat ibèric, malgrat que els preus que resulten són els mateixos que a tot Europa, les diferències són degudes a la saturació de les interconnexions i no al preu del gas natural. Mentre que a Alemanya les centrals treballen en base i amb preus del gas estable, aquí ho fan en punta i amb preus del gas natural de mercat. A més, aquí els windfall profits, a diferència d’Alemanya, “contaminen” o distorsionen sobre el 80% del mercat.

Tot i mantenint el focus en els aspectes mediambientals, Europa necessita reforçar la seva política energètica i abordar els temes de preu i garantia de subministrament per afavorir el mercat únic. Per aconseguir-ho, cal incrementar les interconnexions i la competència, que costarà diners als europeus. Agradi o no, haurem de fer l’exercici de realisme d’incorporar l’energia nuclear i el gas natural a la seva taxonomia de transició, alhora que s’inverteix en energies renovables, i reforçar els sistemes actuals.

Però si a Europa arribem al Green Deal el 2050, potser només necessitarem energies renovables i hidrogen per satisfer la demanda d’energia, un hidrogen que, en part, caldrà importar: seguirem sent dependents. Caldrà triar i analitzar molt bé com i amb quins proveïdors ens vinculem.

En la darrera cimera europea, Espanya i Portugal han aconseguit una modificació temporal del mecanisme de càlcul del mercat majorista, argumentant el caràcter d’illa energètica. La capacitat d’intercanvi peninsular és del 2% -el 6% per a Espanya-, quan el mínim establert pel Consell Europeu -a Barcelona, el maig del 2002- és del 10% del total de potència instal·lada. Amb aquesta modificació s’aconseguirà reduir la incidència del preu del gas natural en el preu de l’electricitat en el mercat majorista, i per tant al consumidor.

Com a complement, el Consell de Ministres del 29 de març va aprovar un seguit de mesures per reduir l’afectació en el rebut de l’electricitat al consumidor; entre d’altres, el manteniment de la rebaixa de l’impost de l’IVA i de l’impost de l’electricitat, la reducció en un 55% dels càrrecs, un augment del nombre de llars beneficiàries del bo social i una reducció dels peatges a les indústries electrointensives.

Caldrà veure, però, l’efecte real de totes aquestes mesures sobre els consumidors, i en particular els del sector industrial, que veu amenaçada la seva competitivitat pels costos energètics, el triple que en exercicis anteriors.