Un hotel construït en el no-res i pensat per al client anglès

Josep, Pere i Francisco Prat eren tres germans de Santpedor que, quan es van quedar orfes, van decidir instal·lar-se a les comarques gironines. Quan ja van tenir prou edat per guanyar-se la vida, els tres germans van muntar una empresa de transport per a clients i mercaderies. Entre els seus clients hi havia l’agència de viatges anglesa Panorama Holidays, amb què havien acordat traslladar els turistes que arribaven a la demarcació amb avió o vaixell fins a l’hotel Coral de l’Estartit. L’acord va durar fins es van adonar que, si els Prat disposaven del transport i la família Hayes de Panorama Holidays dels turistes, només els faltava tenir un hotel propi per tancar tot el cercle del negoci.

Van trobar un constructor, que no recorden com es deia i que suposen que era el propietari dels terrenys on es va construir l’hotel. Després de crear una societat entre tots tres –Prat, Hayes i el constructor, que hi va durar molt poc–, van iniciar les obres del que seria l’hotel Panorama, de cinc plantes i cinquanta habitacions (deu a cada planta). Entre que es va construir en una zona on no hi havia cap més edifici, que estava molt apartat del centre de la vila i que l’edifici era molt quadrat, “els veïns de l’Estartit deien que era molt lleig i que semblaven nínxols”. L’hotel es va quedar petit molt aviat, i al cap d’un any o any i mig, ja van passar de cinquanta habitacions a vuitanta, que s’omplien al cent per cent amb clientela anglesa. Actualment, l’hotel té vuit plantes i 153 habitacions.

L’hotel Panorama es va inaugurar el 1962. L’arribada de turistes a l’hotel no era fàcil. L’accés amb els autobusos “era difícil” perquè tot “eren camí de carros” i tampoc hi havia il·luminació pública. Així que els Prats van decidir asfaltar “tota l’avinguda de Grècia”, i perquè els clients que sortien de nit no es perdessin i arribessin sense problemes a l’hotel van instal·lar un focus del camp d’aviació de Girona al costat del Panorama que engegaven de nit i que il·luminava tota la zona. Però a les instal·lacions tampoc arribava l’aigua potable. Així que van construir un dipòsit d’aigua prou gran per subministrar aigua a les habitacions que els germans Prat omplien amb camions cisterna.

I com que el client anglès ja des del primer dia buscava diversió, els germans Prat van decidir improvisar una pista de ball que amenitzaven amb tocadiscos i que feien sobre la mateixa cisterna d’aigua, “perquè al costat hi havia el bar”, un lloc també imprescindible per als clients d’aquella època. En la primera ampliació de l’hotel, la pista de ball ja es va traslladar a l’interior de l’hotel.

Pilar Prat, filla d’en Josep, es va incorporar a l’hotel a principi dels anys setanta, “quan tenia 17 anys”. Va començar a recepció “i va ser l’any que es va construir la part més gran de l’hotel”. “Vam passar de cent places a tres-centes i va ser un caos”, assegura la Pilar. Explica que en un hotel, com que és un espai molt viu, sempre hi passen coses. Recorda una tempesta molt forta “el mateix any” que el seu pare “va tenir un infart”. Es van quedar dos o tres dies sense llum i va ploure tant que el soterrani se’ls va omplir d’aigua, i el motor que normalment utilitzaven per treure-la va deixar de funcionar. “L’únic que sabia com arreglar-ho era el pare, i no podia perquè estava malalt”, diu. Van estar tres dies desesperats i traient aigua com podien i “els clients al bar bevent com mai”. Per no agreujar el problema, no van deixar que els clients pugessin a les habitacions amb espelmes i, per tant, van haver d’improvisar llocs per dormir a la recepció. O el cas d’un client que estava tan begut que es van pensar que s’havia mort; per comprovar si era viu o mort, un agent de la Guàrdia Civil li va posar el dit a la boca, el client es va despertar i el va mossegar. També recorda el cas d’unes clientes que es van allotjar a l’hotel sense dir que portaven un gos; quan van entrar a netejar l’habitació, el gos es va escapar i el van haver de perseguir “fins a l’entrada de l’Estartit”. O els balls de flamenc que tant agradaven als anglesos i que amenitzaven les mateixes treballadores de l’hotel. “La meva mare cosia bé i els va fer el vestit de flamenc, i quan acabaven el menjador es canviaven i anaven al bar a ballar per als clients”, comenta la Pilar, que assegura que ells els pagaven per aquestes hores de més, però que amb les propines guanyaven tres vegades més.

El 1990, quan el client anglès va començar a fallar, la direcció de l’hotel va decidir obrir un centre d’immersió que va portar un dels germans Prat i va provocar una diversificació del client: “I ara el nostre principal turista és el submarinista francès.” Però l’hotel Panorama, que està obert tot l’any –menys el gener, que fan vacances–, també s’ha especialitzat en ciclistes i han adaptat les instal·lacions per poder-hi aparcar les bicicletes, a més de turisme familiar i sènior.

L’hotel ja disposava d’una piscina, que es va construir el 1967, amb l’oposició d’en Josep, que no entenia per què havien “de tenir una piscina si hi havia la platja a tocar”. Va ser la segona piscina que es construïa a l’Estartit –la primera es va fer a l’hotel Català que ara és un edifici públic. I no va ser fins al 1995 que es va decidir obrir una piscina climatitzada perquè els centres d’immersió ho demanaven “per allargar una mica més la temporada”. Evidentment, en Josep tampoc hi va estar d’acord, perquè no ho veia necessari. “Em vaig posar tossuda i el temps m’ha donat la raó”, diu la Pilar.

L’hotel es renova constament. Actualment, estan instal·lant plaques solars per fer-se “el 40% de la llum” i “poder arribar a final de mes”.