Economia

HOTEL LA TORRE

CALELLA DE PALAFRUGELL (BAIX EMPORDÀ)

Paisatge, serenor i calma, al balcó de la platja del Canadell

L’establiment va créixer, a finals dels anys cinquanta, al voltant d’una antiga torre de guaita del segle XVI fins a convertir-se en una destinació ideal per a famílies que busquen tracte familiar i propostes actives

La família Jofra dirigeix l’hotel des del 1981 amb estimació per l’entorn privilegiat

1599
Torre de guaita i de defensa costanera, Està declarada com a bé cultural d’interès nacional en la categoria de monument històric. És a la punta de la Torre, a l’est de la platja del Portbò.
1956
Construcció de l’hotel. Josep Maria Jofra i Teresa Vila, pares de les actuals gestores, van encarregar la construcció de l’hotel La Torre,
1981
Gestió familiar. La família Jofra va assumir la gestió de l’hotel l’any 1981, després d’una colla d’anys de tenir-lo llogat.
1984
L’Escola del Mar es va crear aquest any.
1989
La mort d’un dels tres pins simbòlics es va viure amb tristesa.
Josep Maria Jofra i Teresa Vila, pares de les actuals gestores, van fer edificar l’establiment l’any 1956

La torre de guaita, aixecada per defensar-se de les incursions pirates, que dona nom a l’establiment és una construcció del 1599, comprada per Rafael Jofra, avi de les actuals propietàries de l’establiment, Maria Dolors i Carme, a finals del segle XIX. Eren dues finques que tombaven fins a mar, amb moltes vinyes. L’avi Jofra va comprar aquells terrenys, tot just acabat d’arribar de Cuba per construir-hi una residència. La Torre, habitatge habitual de la directora de l’establiment, la neta de Rafael Jofra, Maria Dolors Jofra, casada amb Francesc Vaqué, havia tingut als segles XVII i XVIII tres funcions bàsiques: la de vigilància, la de refugi per als que en demanaven i, si calia, la de punt de partida per a atacs. Maria Dolors explica que l’avi, que era de Palafrugell, buscava un lloc per viure-hi i aquestes “vinyes verdes vora el mar” li van semblar un lloc ideal per fer-ho. “Va comprar les dues finques al costat de la vinya. Li feia molta il·lusió poder-hi viure”, assegura. D’aquells ceps, però, ja no en queda cap.

En aquell temps, la gent a Calella de Palafrugell vivia, com podia, de la duríssima feina de la pesca. El port de Calella i la costa que l’embolcalla té unes característiques molt concretes que no permetien créixer com va poder fer-ho el port de Palamós, per posar un exemple pròxim, i per tant, els grans vaixells no hi trobaven resguard. La tímida obertura al món després de la guerra fratricida un cop ja entrat als anys 50, va facilitar l’esclat, tímid però ferm, d’un fenomen que entrava per encetar una nova manera de viure. Els primers a travessar la frontera van ser els francesos. “Els primers s’allotjaven en cases particulars”, explica Francesc Vaqué. Quan es va veure que això funcionava es van crear petits establiments, fet que va esdevenir amb el temps l’inici d’un avenç social i econòmic enorme: el turisme. Els hotels de la costa van començar a pujar i d’aquella època és l’hotel que va créixer al voltant de la torre de sentinella.

Cap a l’any 1956, quan després de la duríssima postguerra, el país començava a aixecar mínimament el cap, Josep Maria Jofra i Teresa Vila, pares de les actuals gestores, van encarregar la construcció de l’hotel La Torre, establiment situat en un espai privilegiat, en una petita península que fa de balcó pel damunt del perfil marítim de Calella de Palafrugell.

La família Jofra va assumir la gestió de l’hotel l’any 1981. “Ho va agafar la meva mare, que s’havia quedat vídua, amb nosaltres”, Explica Maria Dolors. Ho van assumir Maria Dolors i Carme Jofra, juntament amb Francesc Vaqué i Benji Almazán. La Torre, com a hotel, havia estat llogada uns anys. Estava des de poc després de la seva construcció en mans d’una societat que ho va explotar en què hi havia socis suïssos. No era d’estranyar, doncs, que entre els primers clients n’hi hagués molts. Recorda Maria Dolors que entre els que van repetir durant molts anys hi havia una dona suïssa, Rossita Gaensli, que venia en moto i enviava el seu marit en tren, amb les maletes. “Creuar llavors Europa era una aventura molt interessant”, deia.

Venir a Calella de Palafrugell era barat per a aquells primers turistes. Maria Dolors i Francesc recorden casos que defineixen perfectament el perfil. “Compraven roba d’hivern aquí perquè els sortia més barat que al seu país. Hem vist clients fregar per terra la sola de les sabates que acabaven d’estrenar perquè els duaners es pensessin que eren usades.”

Aquells primers turistes han estat la base d’una clientela molt constant i fidel. La Torre és paisatge, serenitat i calma. Es tracta d’un establiment petit, de trenta habitacions, que obre sis mesos l’any, gestionat familiarment i que atrau un perfil de client molt familiar i d’hàbits. Per això no és estrany que hi hagi exemples de quatre generacions d’una mateixa família que han passat per l’hotel.

“A Calella no hi ha discoteques. El nostre és un turisme familiar.” L’entorn porta un visitant de perfil molt concret. “Ara l’actitud del client de la Torre és molt diferent al dels anys seixanta. El turista de sol i platja tal com l’enteníem abans és un arquetip en extinció. “Tenim clients que tornen a casa sense haver quedat morens de parar el sol. Això abans no passava. A la nostra zona s’ofereixen moltes activitats complementàries perquè és el que demana la gent”, assenyalen.

Maria Dolors i Francesc, biòlegs de professió, van crear l’any 1984 l’Escola del Mar, una espècie d’escola ambiental avant la lettre que, a l’aixopluc d’una localització privilegiada, feia activitats d’educació mediambiental amb mainada des del punt de vista del medi litoral marí, del medi litoral terrestre i també des del vessant social. L’estimació per l’entorn els va fer convertir en un esdeveniment emotiu el comiat d’un dels tres pins emblemàtics el maig del 2019, un arbre centenari mort probablement per la salabror. Amb el canvi de gestió a principis dels anys vuitanta va agafar volada l’atractiu de la pista de bitlles. Es tractava d’una instal·lació sense la mecanització actual que, situada on hi ha ara la terrassa exterior, al costat del bar restaurant actual, entretenia grans i petits que hi passaven llargues estones jugant. A Llafranc n’hi havia una i prop de cap Roig n’hi havia una altra. Però la de la Torre apassionava.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.