Economia

JORDI TARRAGONA

CONSELLER D’EMPRESES FAMILIARS

“El mite és fals, les empreses familiars duren més”

S’haurien de flexibilitzar requisits, protegir les empreses familiars no és una prioritat real dels governants
La majoria de reptes de les famílies empresàries són previsibles, el problema és que moltes no planifiquen com els superaran

Les empreses familiars de casa nostra han estat capaces de mantenir el 93% dels llocs de treball durant la pandèmia, segons un estudi de KPMG. Com fa aquest informe, el conseller de famílies empresàries Jordi Tarragona desmunta molts tòpics que existeixen al voltant d’aquests tipus de negocis, que a casa nostra representen el 88% del teixit productiu, com ara que duren menys que els altres, i ens acosta als principals reptes que tenen, entre altres el d’avançar-se a problemes i situacions que són del tot “previsibles”.

En moltes de les seves xerrades posa com a exemple la família mafiosa protagonista de la cèlebre pel·lícula ‘El padrí’, els Corleone. Per què?
Utilitzo molt la filmografia per acostar el món de l’empresa familiar a la gent que n’està més allunyada. I la trilogia d’El padrí ho té tot. La família Corleone és una família empresària: tenen un negoci que és rendible, té futur, la família decideix l’estratègia que vol seguir i té la vocació de continuar, que és el que defineix l’empresa familiar. Un altre tema és l’ètica, però fins i tot ells decideixen que tenen uns límits i no entren en el negoci de la droga. Tenen una moral totalment opinable i discutible, però la pel·lícula planteja quins són els límits morals de la missió, la visió i els valors que la família empresària estableix a casa seva.
A la portada del seu darrer llibre, ‘Empresa familiar amb humor’, hi ha un grup d’empresaris que van amb vagoneta al mig d’unes muntanyes russes tipus Dragon Khan. Les empreses familiars s’enfronten a més pujades i baixades que les no familiars o simplement els revolts són diferents?
Són diferents, perquè al final en totes les empreses les qüestions són negoci i relació entre persones, però en les familiars les relacions són més intenses, per bé i per mal, i també hi ha més vasos comunicants entre vida privada i empresa. Són peculiaritats que fan que els revolts i reptes siguin diferents en intensitat.
Morts sobtades sense haver parlat del relleu, divorcis complicats, enfrontaments entre germans... El problema és que la majoria de famílies empresàries pensen “a mi això no em passarà mai”, i passa més del que es pensen?
Totalment. I això és molt perillós perquè porta a la falta de planificació i previsió. Els reptes de les empreses familiars són molt previsibles i, per tant, millor planificar amb antelació com els superarà la família empresària.
Deuen ser temes molt delicats de posar sobre la taula...
Són delicats i a més has de tractar-los amb persones amb les quals tens una relació intensa emocionalment i, en principi, vols que continuï. Són temes, a més, que són fàcils d’ajornar perquè no solen ser urgents i moltes vegades són posposats per no fer front a decisions difícils. No és el mateix decidir sobre la promoció o l’acomiadament d’un directiu familiar que un directiu no familiar... Per això cal planificar-ho tot, per controlar les conseqüències d’aquestes decisions al màxim que es pugui.
Són encara reticents, les famílies empresàries, a deixar-se aconsellar per terceres persones?
Tots tenim tendència a anar al metge tard. A vegades pensen que la persona de fora no coneixerà l’empresa ni la família com els de dins, però els consultors podem aportar un punt de vista diferent. No vol dir millor, simplement significa una altra perspectiva. S’ha de tenir molt clar, però, que fem com les mainaderes al parc: podem ser importants i ajudar però els dolors del part no són nostres. Encara que disposi d’assessorament, és la família la que ha de continuar prenent les decisions. A vegades he sentit gent que diu: vam fer això perquè ens ho van aconsellar. No, van fer el que van considerar més adequat amb els consells que els van donar.
La seva feina és posar sobre la taula tots els escenaris i possibles imprevistos per poder anticipar-s’hi?
Posant-ho tot sobre la taula ajudo a racionalitzar processos que inevitablement tenen una alta càrrega de sentiments i egos.
Els protocols familiars són una de les eines per parlar-ne i deixar-ho tot per escrit. Què fixen?
Són una eina, no una solució màgica. És un procés viu en el qual la família reflexiona sobre quin model de relacions vol tenir entre empresa i família, i família i empresa. Ajudo a posar blanc sobre negre què espera cada familiar i què està disposat a donar a l’empresa, sigui com a propietari, treballador, directiu... Un cop definides les relacions, hem de fixar quines normes les regulen. I quins temes concrets regulen ho ha de decidir, de nou, cada família. Hi ha recomanacions genèriques però cada família tria i no hi ha decisions millors ni pitjors. El que hem de fer els assessors és ajudar a reflexionar i fer veure els pros i contres de cada decisió.
I si no estan d’acord?
Han d’arribar a un consens, i si no decidir què fan. Si aparquen el tema, el deixen madurar o, com que estan en desacord amb qüestions bàsiques, arriben a un acord de separació. Aquesta pot ser civilitzada o traumàtica, però el que és clar és que continuar junts és una opció, no una obligació. El protocol familiar és una capsa de Pandora, s’obre i de vegades surt tot el que estava amagat.
Hi ha famílies empresàries que en aquests protocols decideixen, per exemple, que no hi podrà treballar cap membre de la família política?
Conec famílies que decideixen que no hi treballi ningú de la següent generació si no té un màster, quatre idiomes i cinc anys d’experiència en alguna altra companyia. I altres trien que qualsevol membre hi pot treballar si hi ha un lloc adequat a les seves capacitats. Tot té pros i contres. En el cas de la família política, la recomanació genèrica és la que Vito Corleone fa quan es casa la seva filla: que el gendre visqui bé però que no entri al negoci. Però no podem oblidar que hi ha empreses familiars que han arribat on són gràcies als afegits. Els afegits sempre s’han de tractar amb respecte i saber que a vegades poden tenir un gran valor. I tenir clar que es pot decidir que no treballin a l’empresa o no siguin accionistes però no podem impedir la seva influència sobre les seves parelles i els seus descendents; per tant, és millor tenir-los de costat que no pas enfrontats.
Durant molt temps, els fills de famílies empresàries no tenien cap més opció que seguir al negoci. Són ara més lliures?
Els joves tenen més formació, coneixen més món, tenen més oportunitats i també hi ha més desinterès pel món de l’empresa, i això passa perquè ser empresari no sempre té bona fama. Cada dia veig més desafecció i allunyament de les següents generacions en el negoci familiar. Se’ls ha d’encoratjar perquè continuïn no per obligació sinó perquè veuen les dificultats de ser empresari però els atrauen més els avantatges i els reptes. Dit això, s’han d’evitar els xantatges perquè el pitjor és deixar l’empresa a algú que no vol ser empresari, poses una responsabilitat sobre el futur de molta gent a una persona que no és que no estigui preparada sinó que no té voluntat d’assumir-ho.
Sosté que una de les pitjors conseqüències de l’addicció a la feina és no fixar la data de jubilació del patriarca o matriarca. Això passa més a l’empresa familiar?
Passa a tot arreu. A les empreses familiars, però, és encara més fàcil, sobretot en el cas fundador, perquè ha creat la companyia, l’ha fet créixer amb el seu esforç, s’ho passa bé, ha treballat 24 hores al dia i fins i tot ha anat a veure clients durant les seves vacances... Deixar pas costa, s’ha de planificar i cal rebre consells i ajuda per fer-ho de la millor manera possible.
Què té de certa la dita popular que diu que l’avi crea l’empresa, el fill la fa créixer i el net la liquida?
Hi ha veritats, mentides i estadístiques. L’estadística el que diu és que el 30% d’empreses familiars arriben a la tercera generació i el 4% a la quarta. Això porta al titular fàcil que la tercera generació se les carrega i duren poc, però la veritat és que hi ha un estudi del Josep Tàpies de l’IESE del 2005 que demostra que duren més. D’entre les companyies amb més de 60 anys, el 14% són familiars i l’11% no familiars. El que passa és que una companyia que dura tres generacions vol dir que té com a mínim 75 anys, i en aquest temps qualsevol sector canvia moltíssim. Que durin 75 anys, doncs, ja és un gran què.
La majoria d’empreses familiars que moren ho fan perquè el negoci no va bé o per les males relacions entre empresa i família?
Moren per causes múltiples, com totes les companyies, però per descomptat que si el negoci no va bé augmenten les discussions i això pot precipitar-ne la mort.
Estan fent els deures les empreses familiars pel que fa a la seva professionalització?
En primer lloc, cal dir que tota empresa familiar està professionalitzada; si l’emprenedor que comença o els familiars que segueixen no són bons professionals, la companyia no anirà endavant. Quan creix, però, sí que es recomana que els professionals siguin experts. No perquè siguin millors, que ho poden ser o no, sinó per evitar que la família interfereixi en les decisions de continuïtat. No és el mateix acomiadar un gerent familiar que un que no és familiar; el fet que no siguin familiars ajuda a prendre decisions professionals. Però externalitzar la direcció requereix una dimensió mínima. En tot cas, no és només que el directiu i el conseller siguin no familiars sinó que els sistemes de control i decisió i els òrgans de govern tinguin un funcionament professional. Les empreses familiars de casa nostra estan millor que abans en aquest sentit, però queda molt camí per recórrer.
Al seu perfil professional diu que ajuda a decidir si és millor tancar, vendre o continuar. Suposo que és molt important saber quan s’ha d’abaixar la persiana però deu ser molt difícil, amb tota la càrrega sentimental que pot tenir pensar que traeixes l’esperit de l’avi...
Les empreses familiars solen durar més que les no familiars també en situació de crisi perquè hi ha una càrrega emocional de llegat rebut. A vegades passa perquè hi ha molts familiars que treballen a la companyia; si tanca tots perden la feina. Però continuar, vendre o tancar és una decisió que s’ha de plantejar de forma periòdica tota la família empresària, encara que el negoci funcioni bé... Com a mínim un cop a cada generació.
Deu ser molt important que els pares hagin dit al fill o fills que no passa res si han de tancar...
El que diuen és important però també el llenguatge no verbal. Transmetre que el món no s’acaba si el negoci s’ha de tancar és igual d’important que no transmetre obligacions de manera subliminal. Aquella frase típica de “hem estat tota la vida treballant perquè tot això un dia sigui vostre” pot ser veritat i es diu de forma inconscient, però trasllada una càrrega emocional molt forta.
Es fa prou a casa nostra per donar suport a les empreses familiars?
Els nostres governants parlen molt de protecció però són paraules. En comptes d’endurir els requisits per ser considerades empreses familiars, s’haurien de flexibilitzar. Cada cop hi ha més propietaris d’empreses familiars que se’n van a Andorra, això crea desafecció i a la llarga és dolent per a l’economia. Les empreses familiars vertebren l’economia i el territori, i això s’ha de protegir i els nostres governants no ho tenen entre les seves prioritats reals.

Àmplia experiència

Advocat amb més de 35 anys d’experiència, Jordi Tarragona es va fer càrrec de l’empresa familiar, embrió d’Expo Mobi, el 1987. En aquells moments tenia un centenar de treballadors i va créixer fins als 500, però la companyia va haver de tancar, víctima de la recessió econòmica i la falta d’ajudes del moment. Ha viscut en primera persona les muntanyes russes que suposa formar part d’una família empresària i explica que això l’ha ajudat a entendre que “una cosa és la teoria i l’altra la pràctica”. Ha estat president de l’associació catalana de l’empresa familiar del retail Comertia i és autor de nombrosos llibres. La seva última obra és Empresa familiar amb humor, on inclou les 100 principals qüestions sobre les quals hauria de reflexionar el propietari d’una empresa familiar acompanyades de les vinyetes de l’humorista gràfic JL Martín.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia