Economia

Copa Melba

Ens trobem en un escenari semblant al que va comportar el transport terrestre a finals del segle XVIII: van millorar els paviments i es van dissenyar carros més grans, alhora que es van desenvolupar els canals. Però la solució va arribar amb el ferrocarril. En termes econòmics ni és necessària més població, ni és sostenible; el que fa falta és més inversió, més investigació, més innovació, més valor afegit i més productivitat. Els recursos, ni són infinits, ni són gratuïts, ni tots podem tenir un Ferrari. Per creure això i actuar en conseqüència estem on estem: en un planeta que s’abrasa i ocupat per 8.000 milions de persones de les quals el 90% ni tan sols malviuen

Ja ho sabeu, són unes postres, i actu­al­ment no estan de moda. El seu autor va ser el xef francès Auguste Escof­fier, quan regen­tava el res­tau­rant de l’hotel Savoy de Lon­dres. Les va dis­se­nyar el 1892 en honor a la soprano aus­tra­li­ana Nellie Melba que actu­ava a la Royal Opera House. Escof­fier va pre­pa­rar “préssecs cuits sobre un llit de gelat de vai­ni­lla en un tim­bal de plata encai­xat entre les ales d’un cigne escul­pit en un bloc de gel i reco­bert de sucre de llus­tre”. Amb el temps, la recepta ha expe­ri­men­tat vari­a­ci­ons. (Per saber-ne més, con­sul­teu la Viquipèdia). El més interes­sant d’aques­tes postres és la vari­e­tat d’ingre­di­ents, sen­zills per si matei­xos, i les vari­a­ci­ons i com­bi­na­ci­ons que amb el pas del temps ha tin­gut.

Ara vegem alguns ingre­di­ents que avui ens tro­bem en la nos­tra actual rea­li­tat econòmica.

Baixa nata­li­tat.

Penso que la sos­te­ni­bi­li­tat del sis­tema econòmic no depèn en abso­lut d’aug­men­tar la nata­li­tat, sinó d’un aug­ment expo­nen­cial de la pro­duc­ti­vi­tat obtin­gut per la imple­men­tació de tec­no­lo­gies cada cop més sofis­ti­ca­des desen­vo­lu­pa­des per un capi­tal crei­xent­ment con­cen­trat. La demanda de feina anirà des­cen­dint perquè cada vegada més tas­ques seran auto­ma­tit­za­des a causa de l’aba­ra­ti­ment de la tec­no­lo­gia.

En aquest esce­nari, la població pas­siva aug­men­tarà i els recur­sos públics i pri­vats seran cada cop més insu­fi­ci­ents per aten­dre-la: s’ha asso­lit l’espe­rança de vida actual gràcies a una sani­tat pública que no és sos­te­ni­ble i que no és subs­tituïble per una de pri­vada perquè el decrei­xent poder adqui­si­tiu de les decrei­xents ren­des mit­ja­nes no la podrà pagar. L’espe­rança de vida dis­mi­nuirà, excepte per a una elit.

Ens tro­bem en un esce­nari sem­blant al que va com­por­tar el trans­port ter­res­tre a finals del segle XVIII: van millo­rar els pavi­ments i es van dis­se­nyar car­ros més grans, alhora que es van desen­vo­lu­par els canals. Però la solució va arri­bar amb el fer­ro­car­ril. En ter­mes econòmics ni és necessària més població, ni és sos­te­ni­ble; el que fa falta és més inversió, més inves­ti­gació, més inno­vació, més valor afe­git i més pro­duc­ti­vi­tat. Els recur­sos, ni són infi­nits, ni són gratuïts, ni tots podem tenir un Fer­rari. Per creure això i actuar en con­seqüència estem on estem: en un pla­neta que s’abrasa i ocu­pat per 8.000 mili­ons de per­so­nes de les quals el 90% ni tan sols mal­vi­uen. Es con­ti­nua aug­men­tant la mida dels car­ros, però aquest no és el camí.

Medi ambi­ent.

El model econòmic de l’espècie humana només sap créixer con­ta­mi­nant, per la qual cosa per reduir la con­ta­mi­nació només es pot créixer menys. Però com que es ten­deix a la con­cen­tració del capi­tal i de la riquesa, la desi­gual­tat es dis­pa­rarà; és a dir, la con­ta­mi­nació es reduirà, el PIB bai­xarà, però en con­cen­trar-se’n la dis­tri­bució el 5% de la població millo­rarà el seu esta­tus i la resta l’empit­jo­rarà. La implan­tació de la renda bàsica uni­ver­sal, per tant, ja no és un tema ideològic, sinó d’ordre públic.

Tipus d’interès.

Con­ti­nuen els avi­sos sobre nous aug­ments en els tipus d’interès, quan aquesta inflació, la que estem patint –una inflació d’oferta– no s’arre­gla amb aug­ments de tipus. El fet és que el que s’hau­ria de fer per fre­nar-la és més com­plex i té efec­tes polítics.

El preu del MWh ha de bai­xar, i modi­fi­car-ne el sis­tema de càlcul aju­da­ria moltíssim. El preu del petroli ha de bai­xar, i cons­ti­tuir cen­trals inter­na­ci­o­nals de com­pra, de la mateixa manera que hi ha càrtels de venda, també hi aju­da­ria.

Ha de dis­mi­nuir el con­sum de certs béns, per això seria fona­men­tal ins­tau­rar impos­tos pro­gres­sius sobre el luxe en funció del valor. S’hau­ria d’ana­lit­zar amb lupa l’eficiència de cada cèntim de des­pesa pública en tots els nivells. S’hau­ria d’aju­dar les per­so­nes i els col·lec­tius vul­ne­ra­bles: els més pobres, per la qual cosa crec que les rebai­xes tipus cafè per a tots, com ara els 20 cèntims en el preu del litre de com­bus­ti­ble o l’IVA de l’elec­tri­ci­tat, són absur­des.

Per tot ple­gat, el que no té efec­tes imme­di­ats –que és el que és neces­sari–, és aug­men­tar els tipus d’interès que enca­rei­xen el finançament de les pimes i que dre­nen el poder adqui­si­tiu de les famílies.

A llarg ter­mini els preus bai­xa­ran perquè l’eco­no­mia s’anirà dete­nint a mesura que vagi dis­mi­nuint el con­sum, però a costa de dra­mes evi­ta­bles i d’aug­ments de des­pesa pública que faran créixer el deute… que després s’haurà de reduir a costa de més dra­mes.

Recessió.

El que a l’estiu era un rumor, ara ja és una rea­li­tat: ja estem a les por­tes d’una recessió o ja estem en recessió. La culpa? Es parla del con­flicte d’Ucraïna i les ten­si­ons en el mer­cat immo­bi­li­ari. És curiós. I els efec­tes infla­ci­o­na­ris de les tones mètri­ques de diners gra­tis injec­ta­des des del 2012? I els impac­tes de la rup­tura de les cade­nes logísti­ques pro­vo­cada pel virus i encara no resolts? I les puja­des dels cos­tos energètics pre­vis al con­flicte? I els aug­ments dels preus dels com­bus­ti­bles? I la pèrdua de poder adqui­si­tiu d’innu­me­ra­bles ren­des? I l’incom­pli­ment dels com­pro­mi­sos de dèficit? I els aug­ments de deute públic? I la pèrdua de con­fiança dels mer­cats de capi­tals? Tot això ha pas­sat fa molt poc. Ja s’ha obli­dat, o és que ara toca posar els accents en altres coses?

Joves.

En rea­li­tat la situ­ació que viuen els joves va començar fa temps. La carta de Caro­lina Algua­cil publi­cada a El País i titu­lada “Yo soy mileu­rista” és del 21 d’agost del 2005 (en plena fase de l’“España va más que bien”).

El d’Espa­nya és un pro­blema de model pro­duc­tiu i d’oferta i demanda de feina: Espa­nya no pot absor­bir, en con­di­ci­ons idònies, tota la població activa que té i la sub­o­cupa, la pre­ca­ritza, la deso­cupa o l’expulsa, en espe­cial els joves, perquè han estat els últims a arri­bar a l’oferta.

Com s’arre­gla això? No es pot. La taxa de deso­cu­pació juve­nil més baixa es va asso­lir quan “Espa­nya fue bien”, coin­ci­dint amb el boom immo­bi­li­ari i el boom del turisme... I amb el pic del fracàs esco­lar.

A Espa­nya sobra població activa, i en espe­cial població activa jove; l’alter­na­tiva és una població activa jove sub­o­cu­pada, pre­ca­rit­zada, deso­cu­pada o expul­sada. (I tor­nem al prin­cipi: amb aquest deco­rat, encara hi ha qui diu que ha d’aug­men­tar la taxa de nata­li­tat).

Canvi d’objec­tiu.

Fins a l’inici d’aquesta crisi el 2007, l’objec­tiu del model, de les empre­ses, era fabri­car més amb cos­tos menors a fi d’aug­men­tar l’oferta que seria con­su­mida per una demanda que paga­ria amb els crèdits que ani­ria obte­nint i que por­ta­ria a aques­tes empre­ses a obte­nir més bene­fi­cis. Apli­queu aquest esquema a qual­se­vol bé i ser­vei. Com a con­seqüència d’això, les hores totals de feina aug­men­ta­rien (de quina manera es dis­tri­bui­rien tant és), per la qual cosa sem­pre exis­ti­ria la pos­si­bi­li­tat que les per­so­nes des­plaçades dels seus llocs de feina –per aug­ment de pro­duc­ti­vi­tat, per des­lo­ca­lit­zació d’acti­vi­tat…– es reu­bi­ques­sin en altres indrets, ja fos de manera més precària o no.

Len­ta­ment però impa­ra­ble­ment, aquest esquema de fun­ci­o­na­ment –aquest model– va anar mutant a par­tir del 2010 i ober­ta­ment a par­tir del 2019. Per què bus­car des­es­pe­ra­da­ment l’aug­ment de pro­ducció reben­tant cos­tos i preus si reduint la pro­ducció total i, segons com­pa­nyies, cen­trant-la en béns pre­mium i ultra-low cost sí que és pos­si­ble aug­men­tar el marge net o acon­se­guir posi­ci­ons quasi oli­go­polísti­ques? I tot ple­gat en un esce­nari en què molt pocs ens expli­ca­ran / con­tro­la­ran la infor­mació –sobre oferta de béns i ser­veis, sobre con­sum, sobre hàbits soci­als i cul­tu­rals…– que es generi en el sis­tema.

Avui l’objec­tiu és la pro­ducció segons la demanda con­fir­mada i l’ús amb la màxima eficiència de tots els inputs pre­ci­sos en cada ins­tant i man­te­nint els estocs zero en tot. Ja som dins del nou model. Con­seqüències? A un gra­pat (és a dir, a pocs) de pro­fes­si­o­nals i d’empre­ses les coses els ani­ran millor perquè cre­a­ran i admi­nis­tra­ran les eines del nou model i pro­dui­ran els aca­bats, però per a la majo­ria la incer­tesa i la pre­ca­ri­e­tat seran la tònica habi­tual, perquè demà el seu món pot ser dife­rent i d’aquesta majo­ria, la majo­ria igno­rarà si es podrà adap­tar (si és que ver­ta­de­ra­ment pot).

Sí, ja ho sé, al llarg de la història això ha succeït en altres oca­si­ons, però mai en tan poc temps, tot i que aquest ja és un altre tema.

Oferta i demanda de tre­ball.

És que... això passa en el sis­tema capi­ta­lista. L’oferta de feina accepta les con­di­ci­ons labo­rals (la qual cosa inclou les sala­ri­als) ofer­tes per les empre­ses perquè la demanda de feina és menor que l’oferta. Paral·lela­ment, la demanda de béns i ser­veis: el con­sum accepta els preus pro­po­sats per l’oferta perquè no hi ha alter­na­ti­ves més bara­tes i/o adqui­rei­xen una menor quan­ti­tat o paguen més per la mateixa quan­ti­tat que adqui­rien abans.

Els sala­ris expe­ri­men­ten pèrdua de poder adqui­si­tiu perquè no tenen força real davant del capi­tal que dis­posa de fle­xi­bi­li­tat d’apro­vi­si­o­na­ment i de con­trac­tació en un esce­nari d’excés d’oferta, i quan això no suc­ce­eix, com ara, el capi­tal pot tras­lla­dar als preus de venda els seus majors cos­tos incre­men­tant fins i tot més el preu final i con­ti­nu­ant aug­men­tant els seus bene­fi­cis. Evi­dent­ment, això ho poden fer les com­pa­nyies més capi­ta­lit­za­bles i més potents, de manera que es genera, alhora, un procés de con­cen­tració de capi­tal.

Bé, i per postres, una copa Melba.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia