"La privatització pura i dura del Prat seria perillosíssima"

A vui compareix a l'auditori SantCugaTribuna per detallar la seva visió de l'economia catalana i dels deures que, a parer seu, haurien de fer les empreses catalanes. L'actual president del Cercle d'Economia continua amb el mateix esperit de debat que ha caracteritzat el seu mandat, que expira a l'estiu.

El document del Cercle sobre la necessitat d'autocrítica de l'empresariat català ha rebut respostes en tots els sentits. Quina valoració en fa?
Sabem que hi ha gent que és crítica amb la nota, i ens sap greu que no ho expressin públicament. Hem convidat a fer una taula rodona perquè tothom faci la seva valoració, i no s'ha acceptat. Hi ha qui s'ha sentit ofès, perquè considera que sí que treballa pel país, però hem de recordar que, quan es parla de l'empresa en general, ens referim al conjunt. I en aquest sentit, no s'està fent tot el que caldria. A part, és evident que el món actual no té res a veure amb el que era fa unes dècades. L'empresari català sempre s'havia sabut adaptar als canvis...

¿I creu que aquesta habilitat s'està perdent?
No, no crec que els empresaris siguin millors o pitjors que abans. El que dic és que no valen els mateixos estratagemes. El món està terriblement globalitzat geogràficament i sectorialment. Aquí topem amb el gran defecte de l'empresariat català: l'individualisme. L'empresari català s'associa malament. A Madrid hi ha moltes empreses que fan pinya, com es van ajuntar a Airtel els Entrecanales, els March, el Juan Abelló i d'altres...; Aquí, no. I no cal fusionar-ho tot. Es poden guanyar batalles com la de l'àrea comercial, la distribució, etc. També cal trencar amb la idea que tenir deutes és un deshonor. I cal no tenir por de deure diners per finançar el creixement i les noves inversions. A això hi cal sumar la necessitat d'innovació i la inversió en capital humà.

També van parlar de victimisme.
Sí, després del temps en què ens queixàvem de la dictadura, vam passar del pare imposat al pare triat, en la figura de Pujol, per exemple. Vam entrar en una societat acomodada, conformista, que ho delega tot al pare o al germà gran i que utilitza el gemec com a eina. I així acabem com estem ara: tot és culpa dels polítics. Evidentment que en tenen, de culpa, però no tota. El món empresarial ha tirat endavant molts països al seu moment: Itàlia, Alemanya...;

Quin balanç fa del seu mandat al Cercle? Se li ha fet curt?
Crec que els mandats de tres anys no reelegibles són bons, perquè no es pot estar sis anys amb una dedicació tan alta. No hi he canviat res, he aprofundit en alguns dels objectius. També ens hem obert als espònsors, que, sense que condicionin gens la independència de la institució, ens han permès tenir més recursos, que faciliten, per exemple, convocar primeres figures internacionals i elaborar els exhaustius estudis tècnics de les notes d'opinió.

Una de les infraestructures que han aixecat més polèmica és la de la terminal Sud, que es va adjudicar de forma poc convincent. A hores d'ara, la descentralització d'AENA és l'últim objectiu. Serà possible?
Es va aconseguir que no s'adjudiqués la T-Sud sinó que s'adscrigués. L'adscripció és un acte voluntari que es pot canviar quan la gestió de l'aeroport estigui definida; l'adjudicació seria contractual. El GT4 proposa un model com el de la Fira, en què les instal·lacions tenen un propietari que rep un cànon per la utilització, però que està gestionat per un consorci. En el de l'aeroport, a més de la Generalitat, la Cambra i els ajuntaments afectats, hi hauria d'haver el govern central, però com un membre més. I aquest consorci hauria de designar un consell professional.

Creu que és possible l'acord?
Hi ha reticències a l'administració central, especialment entre els càrrecs mitjans, però al màxim nivell se sap que això s'ha de resoldre. L'època d'eleccions no és el millor moment, perquè les solucions no serien tècniques sinó polítiques.

Si hi ha un canvi de signe polític després del març, tot plegat es podria complicar...
El PP parla de la privatització pura i dura. I jo crec que, tot i ser enlluernador, és un camí perillosíssim. Pel perill de la fixació de quotes polítiques en els reguladors. S'ha vist que els grans partits no es posen d'acord per nomenar conjuntament independents de consens, sinó que es designen a dit representants d'un bàndol i de l'altre i ningú ja no s'escandalitza. Es parla de membres conservadors, per no dir del PP, al Tribunal Constitucional. Jo seria un partidari de la privatització, però amb reguladors que regulin i no que facin política.

¿S'ha plantejat Planeta de sortir a borsa?
Jo crec que sortir a borsa és un mitjà, no una finalitat. Tindria un sentit si algun accionista volgués vendre la seva participació o si tinguéssim necessitat de finançament per a un pla d'inversió, i aquest no és el cas. Personalment, el que em preocupa més que la manca de recursos econòmics és la de recursos humans. El nostre creixement exigeix la creació d'equips de gestió diferents, i això costa més que obtenir crèdits.